La llei Wert i els historiadors

Entre les novetats que suposa la llei Wert, una de destacable és el nou control que el Ministerio exercirà sobre la totalitat del currículum d’història de la secundària. El que es coneix fins ara d’aquest nou currículum apunta a un temari de la Història d’Espanya enciclopèdic, únic per a tot l’estat i amb uns continguts concrets que recorden sense remei la historiografia nacionalista espanyola del segle XIX en la qual es fonamentaria el franquisme.

Els diaris catalans hi han dedicat el seu espai.  Josep Fontana ha escrit a El Periódico que

El Partit Popular sembla disposat a adoctrinar les noves generacions d’espanyols reduint la seva educació a la memorització de continguts acuradament seleccionats, que no deixin espai al perniciós exercici de pensar. En el terreny de la història, per exemple, es comença fixant les veritats indiscutibles en uns programes inspirats pels elements més retrògrads de l’academicisme oficial, on s’estableix el que els professors hauran d’ensenyar, sense acceptar alternatives ni debats. Tot està ordenat linealment per inculcar la idea que la història d’Espanya segueix un curs inevitable fins a la glòria d’un present de reacció, pobresa i atur, que Ana Botella es va encarregar al seu dia de definir com el moment més elevat del progrés humà.

I el diari Ara va dedicar-li , el gener de 2014, tot un reportatge:

Entre els historiadors, la crítica és unànime. La versió de la història que pretén transmetre a les noves generacions l’últim esborrany del decret que desenvolupa els continguts curriculars de la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce) del ministre José Ignacio Wert és “esbiaixada” i “anacrònica”. La proposta obvia capítols tan importants com el moviment obrer. La dictadura, segons el text, va ser força plàcida. I Espanya ja existia a la prehistòria. A l’historiador Borja de Riquer, li recorda la història que s’aprenia als anys 50 del segle XX: “És un retorn a la historiografia tradicional, quan s’havien de memoritzar un munt de dades i no es donava importància a la comprensió. Sembla que l’hagi fet algú que no ha impartit mai classe”, assegura.

Una dictadura plàcida

(…) A segon de batxillerat dediquen tot un capítol a la dictadura franquista, però la paraula repressió no surt per enlloc. Tampoc l’absència de llibertat. Ni l’exili. Es parla dels aspectes econòmics, socials i culturals de la dictadura, però no dels polítics”, resumeix Riquer (…)

Una Espanya mil·lenària

Ni l’Estat es va unificar al segle XV ni existia a la prehistòria

“Falten visions perifèriques sobre el procés de construcció de l’Estat. Hi ha un punt de vista, el que defensa que hi ha una tendència mil·lenària respecte a la unificació d’Espanya que passaria per la unió dinàstica, la unificació borbònica i la construcció de l’estat liberal. Sembla que es vol subratllar l’existència d’un destí manifest tendent a la unificació d’Espanya”, diu el mateix Aragoneses. Els historiadors no només critiquen la falta de pluralitat, sinó també un cert esbiaixament sobre l’origen de l’estat espanyol. Segons la versió de la història de Wert, Espanya neix amb la unió dinàstica al segle XV quan la historiografia moderna considera que l’estat apareix al XIX. “Abans no es pot parlar ni d’Estat ni de nacions”, afegeix Aragoneses.

Però és que la cosa va més enrere. En els continguts curriculars de la nova llei es parla ja d’Espanya en la prehistòria: “És d’un anacronisme brutal, perquè Espanya no existia aleshores (…) afirma l’historiador Jordi Casassas (…)

Es parla molt poc de les revolucions socials

A principis del segle XIX les condicions dels treballadors fabrils eren terribles: jornades de més de 16 hores (…). A la Lomce de Wert, però, les condicions dels treballadors, tot el que va aconseguir el moviment obrer al llarg dels segles XIX i XX, i les grans revolucions socials que es van produir amb la industrialització tenen molt poca presència (…)

[Història sense raonar]

“Aquesta llei fa inútil el mestre. No li deixa cap iniciativa. És un disbarat absolut. Tampoc deixa cap possibilitat perquè l’alumne pugui raonar res. L’únic que proposa és empassar-se un munt de dades, com quan ens havíem d’aprendre la llista dels reis visigots”, resumeix l’historiador Josep Fontana. La majoria d’historiadors coincideixen: la Lomce és inaplicable (…)

El sector educatiu coincideix en el fet que el currículum és semblant al que es feia en les dècades dels 60 i 70, en plena època franquista, i que el seu objectiu final és “espanyolitzar l’alumnat”. “Té com a fita l’adoctrinament de la joventut cap a un espanyolisme ranci”, puntualitza Prats. “Retornem a un coneixement memorístic i ideològic del passat”, afegeix l’historiador i professor dels estudis d’arts i humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jaume Claret.

A la restat de l’Estat també hi hagut intervencions de tipus semblant. Un professor de la UAM, per exemple, escrivia a El País:

Que sea necesario vindicar la presencia de la Historia Contemporánea en las aulas es un síntoma preocupante de la supuesta mejora de la calidad de la educación que se postula. Es un extraño maridaje aquel que aúna el desdén por los saberes no fungibles crematísticamente con la desconfianza hacia toda aproximación crítica a un pasado que se pretende clausurado e intocable. Ambas cosas no logran encubrir, en el mejor de los casos, la pretensión de imponer, por inercia, un determinado relato histórico justificador del presente. En el peor escenario, nos sitúan ante el déficit democrático originario de un cierto sector de la derecha española, que quizás tema al juicio de la Historia reciente porque no protagonizó en ella un papel precisamente lucido.

I els professors que formen el Foro de Sevilla han denunciat que

el proceso de recentralización que realiza la LOMCE sobre todo en dos puntos: el porcentaje de contenidos del currículo fijados por el Gobierno y el control sobre las evaluaciones; y en las trabas que pone al reconocimiento de las lenguas nacionales o propias de las distintas Comunidades Autónomas. No podemos dejar de destacar los ataques a la política de inmersión lingüística en Cataluña, una opción de amplio consenso social, que garantiza el aprendizaje tanto del catalán como del castellano al término de la escolaridad obligatoria, o la imposición del trilingüismo mantenida por el Gobierno balear a pesar de la amplia contestación y movilización social, así como los cambios realizados por parte de los gobiernos del Partido Popular en las Comunidades Autónomas gallega y valenciana.

No sembla, però, que el tema hagi rebut l’atenció que mereixia. A El País, per exemple, on s’han succeït les aportacions d’historiadors sobre altres temes, només hi he sabut trobar, entre desembre de 2012 i l’actualitat, el text abans citat i un altre article de … J.B.Culla.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s