L’Octubre de 1934 dels historiadors (a la premsa digital en obert)

Són diversos els textos que els historiadors han publicat a la premsa digital en obert sobre l’Octubre de 1934.

Bon article, el de Manel López a El Punt Avui, on destaca la complexitat dels fets d’aquell octubre:

Al marge de falses analogies i lectures anacròniques, cal situar els Fets d’Octubre en el seu context i en les seves coordenades històriques: l’experiència democratitzadora de la Segona República i la conjuntura històrica del món d’entreguerres.

López apunta, pel que fa als fets a Catalunya:

El contrast entre la realitat catalana i la situació política de l’Estat es va fer més que evident: si a Catalunya hi havia un govern republicà catalanista que pretenia aprofundir en l’autonomia i en un ampli programa de reforma, al govern de l’Estat eren els lerrouxistes, amb el suport de la CEDA, els que tenien a les seves mans el futur de la República. A partir d’aquest moment, la Catalunya autònoma, republicana i esquerrana es va convertir en el cavall de batalla predilecte de les dretes antirepublicanes per posar fi a la democràcia republicana. La victòria electoral de Gil Robles i els governs del partit de Lerroux van suposar un clar sotrac per a l’autogovern dels catalans i per al projecte socialment reformador de la República. L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana, de la mateixa manera que ho era l’exaltació de l’“antidemocràcia”.

Ell mateix, però, és autor d’un llibre que porta per títol Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Base, 2013), on destaca l’àmplia vessant espanyola que tingué tot el moviment. Aquest llibre el vaig ressenyar a L’Avenç i en podeu veure un extracte (de la ressenya) en aquest bloc.

Sintètic i correcte el d’Agustí Colomines a elsingular.cat, que destaca les grans interpretacions que s’han fet sobre el 6 d’octubre i les diferències amb el procés català actual:

Més val que baixem de la figuera, doncs. Sobretot ara, quan la premsa unionista, de dreta i d’esquerra, pretén comparar el president Artur Mas amb el president màrtir, com l’anomenava sempre Josep Benet, Lluís Companys. Mas no és ni serà mai Companys perquè fins ara cap president de la Generalitat no havia plantejat mai la possibilitat de trencar amb l’estat. D’independitzar-se’n. Ni tan sols Macià va fer-ho el 14 d’abril de 1931. Som davant d’un moment històric únic en la història contemporània de Catalunya, que en determinants aspectes pot assemblar-se a circumstàncies del passat, però que és totalment nou des del punt de vista de la ruptura que planteja.

Excel·lent, el de Carles Santacana a Elpais.cat, on fa una àmplia ressenya de la bibliografia disponible i de novetats  rellevants:

La temptació de les analogies és gran, i lògica entre els opinadors, però les reserves dels historiadors són també grans. En aquestes coordenades s’expressen Arnau Gonzàlez, Manel López i Enric Ucelay-Da Cal com a compiladors del volum 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (Base), que presenta avui Josep Fontana. Es tracta d’un volum fabricat per una vintena d’historiadors que ens posen en alerta davant certs automatismes interpretatius, sobretot perquè és impossible entendre el Sis d’Octubre català i espanyol sense tenir present el que succeïa en aquella tensa Europa d’entreguerres (…)

I algunes conclusions remarcables:

No hi ha cap historiador solvent que expliqui la proclamació de Companys com un acte de proclamació d’una república catalana independent (…) El Sis d’Octubre és complex. L’historiador Pelai Pagès el qualifica de “revolució multiforme” (…) La mirada barcelonina no permet explicar el que va passar a tot Catalunya (…)

I encara:

[Segons Tarradellas, però amb raó] quan Companys afirmava que “fortificava la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme”, estava vinculant la seva sort a la de les esquerres espanyoles.

Decebedor, en canvi, el d’Andreu Mayayo a eldiario.es, on es lliura de ple a les analogies sense fer cap cas de les reserves dels historiadors i on descriu el 6 d’octubre simplement com “la ruptura per part del president Lluís Companys de la legalitat republicana” i el procés actual com la repetició d’aquells fets com a “farsa”.

Oscil·lant, Jaume Claret a El País, ja que per una banda qüestiona la comparació entre el 6 d’octubre i l’actualitat

El Sis d’Octubre de 1934 representa el major daltabaix autoinfligit pel catalanisme polític. Com un mal que no vol soroll, els seus hereus van preferir obviar aquells fets, deixant així el camí lliure per als que l’han brandat com una amenaça. Avui, aquell paral·lelisme ha reviscolat. La comparativa, però, neix d’una mistificació històrica que ho redueix tot a un sainet, on el president Lluís Companys s’hauria volgut fer perdonar el seu escàs pedigrí catalanista impulsant un cop separatista, i on mai falta la referència al conseller Josep Dencàs fugint per les clavegueres. Aquesta versió sempre recorda la posterior suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern català, tot anunciant la seva probable repetició arran del proper 9 de novembre. En realitat, però, la proclama de Companys no buscava desentendre’s d’Espanya —objectiu que es reduïa a uns pocs radicals—, sinó sumar-se al compromís adquirit amb les esquerres i el republicanisme espanyol per defensar la República davant la incorporació de la CEDA al govern i l’expansió del feixisme a Europa.

I, per l’altra, afirma que hi ha simil·lituds

de fons [que] atenyen l’essència mateixa del catalanisme

o sigui

la tendència al tot o res per part d’un catalanisme no prou conscient ni d’allò assolit, ni de les seves pròpies limitacions, ni del risc assumit

i conclou que el catalanisme actual és

una política retòrica, sentimental, populista i feta només a base de declaracions

I per acabar, Joaquim Nadal publica en obert el seu blog “El 6 d’octubre a les comarques gironines”, tret del llibre ja citat per Santacana i compilat per Arnau Gonzàlez, Manel López i Enric Ucelay-Da Cal:

com a proposta de guió per a una interpretació dels fets del sis d’octubre a Catalunya i específicament a les comarques de Girona podríem desgranar els següents punts i proposicions:

  • 1. La subordinació a Barcelona i a les esferes governamentals de tot el descabdellament dels fets. El moviment esclata i es dissol al ritme que marca la capital.

  • 2. La inducció de la complementarietat secessionista en el territori amb la iniciativa del Govern de la Generalitat per part de les Comissaries delegades.

  • 3. La relativa feblesa numèrica del moviment revolucionari malgrat l’èxit inicial de la vaga general que propugnava l’Aliança Obrera.

  • 4. La presència larvada, latent i en tensió d’un suposat nivell de convivència i entesa en un context però on l’ambient era de tal densitat que es podia tallar amb un ganivet.La cohesió en suspensió, la fractura latent, la polarització òbvia, la lluita de classes. El futur oasi dels primers mesos de 1936 vivia en suspensió en les tensions de l’etapa 1934-1936.

  • 5. La desproporció desfermada de la repressió en relació a la dimensió i característiques dels fets.

  • 6.  Considerat més un episodi efímer que un moment trascendent la dispersió inconnexa de les dades dificulta extraordinàriament una visió de conjunt territorialitzada, impedida pel seu mateix caràcter tributari de la rebel.lió a Barcelona.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s