Antoni M. Badia i Margarit

Avui diumenge, 16 de novembre, ha mort el filòleg i lingüista Antoni M. Badia i Margarit, catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua espanyola a la UB (1948), després catedràtic de Gramàtica Històrica Catalana (1977), també a la UB, i rector de la mateixa universitat.

Entre els textos a destacar que avui podem llegir a la premsa, les entrevistes que Vilaweb va fer a Joan Veny, Germà Colón i Gabriel Bibiloni, que recorden el seu mestratge i el seu paper fonamental en la recuperació del català i dels estudis sobre el català.

Ensenyar la llengua catalana en aquells anys [franquisme] era molt difícil. La llengua a la universitat hi entrava per retxilleres. El doctor Badia cada quinze dies feia un seminari en què els alumnes explicàvem un tema determinat de català. Més tard, quan ell explicava gramàtica històrica catalana, l’explicava en castellà, però aviat va reservar el darrer quart per explicar-la en català. Això convé que se sàpiga, perquè realment hi ha hagut un procés molt lent de recuperació de la nostra llengua. El català era totalment prohibit.

A Elpais.cat, Joan Francesc Mira recorda el seu paper fonamental en la filologia catalana:

El llarg camí d’un mestre excepcional, que havia de retornar la dignitat i el crèdit acadèmic a la filologia catalana, i havia de salvar-ne la continuïtat acadèmica i el desenvolupament científic sota el franquisme. Inicialment, des del 1948, com a catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola, i molt més tard també de Gramàtica Històrica Catalana, fins als seus anys durs i difícils de rector de la Universitat de Barcelon.

La pàgina web de la UB en dóna un breu CV. A destacar els honoris causa: Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980), la Sorbona (1986), Perpinyà (1989), el Knox College de Galesburg (Illinois, 1990), Alacant (2002), València (2005) i la UNED (2010). A destacar que l’acte de la UNED va ser un doctor honoris causa col·lectiu, ja que “en el mateix acte també van ser investits doctors honoris causa tres filòlegs més: Jean Haritschelhar Duhalde, Xesús Alonso Montero i Humberto López Morales; com a representants, tots quatre, de les llengües de l’Estat espanyol: el català, el basc, el gallec i el castellà, respectivament” -un tipus d’acte molt escàs en l’àmbit espanyol perquè ja es veu que va ser molt més reconegut fora de l’estat que a dintre i menys fora del domini lingüístic català. I els premis, tots al Principat: el 1995 va ser premiat per la Fundació Jaume I i el 1996 per la Fundació Catalana per a la Recerca. La Generalitat li va concedir l’any 2011 la Medalla d’Or, el 1999 va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic i el 2003 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s