Una història de dues ciutats, de Charles Dickens

Amb un rugit que va ressonar com si tot l’alè de França s’hagués concentrat en l’articulació d’aquell mot detestable, aquella mar vivent es va encrespar, una onada sobre l’altra, una fondària sobre l’altra, i va inundar la ciutat tot avançant cap al lloc indicat. Entre el toc de les campanes i el redoblament dels tambors, tot bramant i tronant el mar contra la nova costa, va començar l’atac.

Fondos fossats, un doble pont llevadís, massissos murs de pedra, vuit torrasses, canons, mosquets, foc i fum (…)

-Els presos! – Els arxius! -Les cel·les secretes! -Els instruments de tortura! – Els presos!

una_historia_de_dues_ciutats_LAvençA Una història de dues ciutats, la famosa obra de Charles Dickens, la Revolució Francesa no és l’escenari d’una obra convencional, sinó que els seus esdeveniments constitueixen les peces de tota una reflexió sobre els humans. Un Charles Dickens més aviat pessimista passeja el lector per una trajectòria que ens porta de la crueltat, la injustícia i la indignitat de l’absolutisme i la noblesa a la ira de la multitud, per culminar en el Terror organitzat. Per això era aquell “el millor dels temps, i era el pitjor; (…) l’estació de la Llum i de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació”. Mentre, en una Anglaterra aparentment apacible “amb prou feines existia un mínim d’ordre i de protecció que justifiqués tant d’orgull nacional”.

Ara L’Avenç recupera l’esplèndida traducció al català de Jordi Arbonés i reedita Una història de dues ciutats en un volum assequible que ens permet assaborir aquesta obra extraordinària.

Amb un estrèpit horrorós i una manca inhumana de consideració, gairebé incomprensible als nostres dies, el carruatge sallava pels carrers i tombava rabent les cantonades; les dones xisclaven al seu pas, i els homes s’apartaven i n’apartaven d’altres d’una empenta, com les criatures, per escapar del perill. Per fi, en arribar precipitadament a una cantonada prop d’una font, una de les rodes va passar botant per sobre d’una cosa tova i els cavalls s’encabritaren i recularen, entre un cor de crits d’esglai.

Si no hagués estat per aquest darrer inconvenient, el cotxe probablement no s’hauria aturat; tothom sabia que sovint els carruatges continuaven la marxa, bo i deixant les víctimes al seu darrere (…).

-Què ha passat -va preguntar el senyor, traient tranquil·lament el cap per la finestreta.

Un home alt, cofat amb un estrenyacaps, havia recollit un embalum d’entremig de les potes dels cavalls i l’havia dipositat al peu de la font, i ara s’agenollava al mig del fang i de l’aigua, tot proferint udols com un animal salvatge.

-Perdó, monsieur le marquis! -va dir submisament un dels esparracats-. És una criatura.

-I per què arma aquest escàndol insuportable? És el seu fill?

-Disculpeu-me, monsieur le marquis… és una pena… sí (…)

L’Avenç, a més, proporciona un útil dossier de lectura.

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s