Armènia, 1915

El Papa Franciscus, Francesc en català, ha provocat la indignació de Turquia en referir-se a la massacre d’Armènia de 1915 com un genocidi. Però, que va passar a l’Armènia de 1915?

Cal tenir en compte, en primer lloc, que l’Armènia no té el mateix territori que l’Armènia històrica.

L’actual Armènia és un petit estat del Caucas sud, independitzat de la URSS el 1991, situat entre dos altres petits estats caucàsics: Geòrgia i Azerdbaijan, i amb frontera amb Turquia. Però Armènia té una llarga història (…) L’Imperi Otomà (IO, que no desapareix de dret fins a la creació de la República de Turquia el 1923, i que sol anomenar-se, molt impròpiament, Turquia) contenia en el seu sí una considerable població armènia cap al darrer terç del segle XIX, més de dos milions, que es reduirien potser a un mínim d’1.500.000 el 1914, ubicats principalment a les províncies orientals d’Anatòlia, a Cilícia -al SO de l’Àsia Menor- i a algunes grans ciutats (especialment a Constantinoble). D’altra banda, una bona part dels armenis també residien a la Transcaucàsia tsarista (1.713.169 el 1913, segons el govern rus), especialment a les províncies pròpiament armènies (1.296.000), però igualment a algunes grans ciutats com ara Tbilisi. Finalment, per a referir-nos només a la zona del Pròxim Orient, també hi hauria uns 150.000 armenis a Pèrsia. En d’altres lloc del món sumarien cap a mig milió (des de l’Índia fins a EUA passant per Europa). Cosa que ens donaria una xifra final global d’uns 3.850.000 armenis, pel cap baix, cap a 1914.

La història armènia en aquests anys depèn, en gran manera, del pas d’un imperi multiètnic com és l’Imperi Otomà a una nova república amb pretensions molt més homogeneïtzadores

Organitzats [dins l’Imperi Otomà] com a millet (comunitat ètnico-religiosa amb identitat administrativa, dirigida pel patriarca de la seva peculiar església cristiana), els armenis aconseguiren el 1863 una “constitució nacional armènia” pròpia, que introduïa una assemblea laica (al costat de la religiosa). Després de les paus de San Stefano i de Berlín (1878), els russos imposaren que els armenis de l’IO tinguessin institucions més autònomes, però en la pràctica poca cosa canvià. Paral·lelament, sorgí un potent moviment nacionalista armeni (amb diversos partits, entre els que sobresortí el Dashnak, 1890, de característiques socialdemòcrates). La situació anà complicant-se fins que la dictadura del soldà Abdül Hamid llençà contra els armenis una sèrie d’atacs (amb formacions de cavalleria kurda dirigits per l’estat i conegudes com a hamidé, del nom del soldà) que culminaren en les matances del 1894- 1896 (uns 250 000 morts). Finalment, però, el 1908 es posà fi a la dictadura d’Abdül Hamid amb la insurrecció militar dels “Joves Turcs” del Comitè d’Unitat i Progrés (CUP), que tenia un programa reformista, modernitzador i democratitzador, programa al que els partits armenis s’afegiren amb entusiasme i grans esperances. El moviment dels “Joves Turcs”, però (…) acabà perdent les seves característiques democràtiques i integradores de les diverses ètnies que formaven la població de l’IO, per anar a parar a un ultranacionalisme turc (i fins i tot panturc i panturànic, amb ideòlegs com Ziya Gökalp), dictatorial, però alhora modernitzador, que aconseguí el poder el gener del 1913 i anà consolidant-lo al llarg de l’any i dels primers mesos del 1914, dirigit pel triumvirat de paixàs, Talat, Cemal i Enver, que tenien a les seves mans els ministeris claus de l’Interior i de la Guerra (…)

Les persecucions s’iniciaren amb la mateix Primera Guerra Mundial i s’anaren intensificant…

fins que a la primavera del 1915 es convertí en una planificada campanya d’extermini

L’exemple de la província de Van ens mostra que

els mètodes de les matances foren variats, des de l’ofegament en rius (Tigris, Èufrates i algun dels seus afluents) i llacs, i al mar (enfonsament de vaixells carregats d’armenis al mar Negre, procedents sobretot de Trebisonda), fins a morts per arma blanca o de foc, passant per fogueres i fums en coves, que provocaven l’asfíxia, o incendis de la pròpia casa, precipitacions des d’altes cingleres, o penjaments en presons i en places públiques, o en arbres en plena natura. Generalment aquests assassinats afectaven inicialment els armenis notables, i immediatament la quasi totalitat de mascles adults, exceptuant-ne inicialment dones i nens (i secundàriament els vells). Moltes d’aquests dones (generalment violades) i nens acabaren, com ja hem dit, en famílies musulmanes, prèvia conversió a l’islam per part de les dones (moltes d’elles destinades a la prostitució); una part dels nens orfes (sovint separats prèviament de la seva família) també fou reclosa en orfenats, alguns creats ad hoc. La conversió, més o menys forçosa, pogué servir inicialment per escapar de la mort o de la deportació, però es donaren ordres contradictòries al respecte, de manera que acabà per no ser gens rellevant per tal d’aconseguir mantenir-se en vida (com també fou poc segura la possibilitat de casament amb musulmans). Una gran part de dones, nens i vells morí durant el trajecte del trasllat per obra sovint dels gendarmes que havien de custodiar-los o de çetes emboscats, o bé degut a les males condicions de la deportació, amb poc menjar i escassetat d’aigua, sovint a peu en llargues jornades, en condicions climàtiques adverses i amb roba gens adequada per a preservar-se del fred o de la calor. Els que arribaren al seu destí final sucumbiren en els camps de concentració dels deserts del sud, especialment al gran desert sirià, en llocs com les afores de Ras al-Ain (a les ribes del Khabur) i especialment a Deir ez-Zor (a l’Èufrates) o, si passaven d’aquí, al nord de l’actual Iraq (al voltants de Mosul) o a Transjordània (especialment a l’Hawran) (…).

Els resultats:

Wilhelm Radowitz, ambaixador alemany interí, comunica al seu canceller que dels dos milions d’armenis que vivien a l’IO el 1914, 1.175.000 són morts i 325.000 viuen deportats; no especifica el què del mig milió restant. En resum, quan els aliats de l’Entente conqueriren Alep l’octubre de 1918, alliberaren encara els 125.000 armenis deportats que quedaven a la zona (…). Durant el genocidi i immediatament després les xifres varien entre 600.000 pel 1916 i 1.500 000, per a convergir a un nombre lleugerament inferior al milió i mig entre els estudiosos dels darrers anys, oblidant la xifra de 300 000 que dóna el govern turc. En tot cas, allò evident és que l’estat turc aconseguí el que desitjava, desempellagar-se de la població armènia: les seves estadístiques del 1927 ens donen un nombre de 67.745 armenis en el seu territori, que en l’actualitat és molt semblant, potser uns 80.000. Quants són els armenis del segle XXI? Al voltant de 9 milions, més d’un terç d’ells a la nova República d’Armènia sorgida de l’esclat de la URSS (3.215.800 al cens del 2005, a més dels 138.00 de Nagorno Karabagh); la resta viuen en una amplíssima diàspora (Francec Espinet, Els genocidis dels armenis, REVISTA HMIC, Miscel·lània, 2008)

En definitiva, el genocidi armeni forma part del procés de “modernització” turc i segurament per això encara ara l’estat turc es nega a reconèixer. Així, des de bon començament el nou estat, la República de Turquia, reconegut per la comunitat internacional (1919-1923) es va apressar a negar el genocidi.

mapa
Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Armènia, 1915

  1. Jordib ha dit:

    I perquè li dius Francisco? Ja saps que els noms de monarques i Papes es tradueixen però és que, l’idioma original, en tot cas seria Franciscus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s