Lluís Companys (1882-1940): breu assaig de biografia i de memòria històrica

Fill d’una família de propietaris benestants de Tarrós (l’Urgell) estudià dret a Barcelona i de molt jove va militar en les files d’un republicanisme que amb sigles diverses i amb combinacions diverses defensava la pròpia reivindicació republicana davant de la monarquia, el reformisme social i un catalanisme que oscil·larà entre la proposta federal i la defensa d’algun tipus d’autonomia.

Una primera vessant de la vida de Companys és la seva militància als partits republicans i l’exercici del periodisme en diaris que hi estaven vinculats:

  • dirigent juvenil de la Solidaritat Catalana i de la Unió Federal Nacionalista Republicana
  • membre del Bloc Autonomista Català, fundat el 1915 per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i altres, tots contraris al pacte de Sant Gervasi entre la UFNR i el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux (pacte motivat per un intent d’enfrontar-se a la monarquia però que rebé moltes crítiques per les molt lleugeres al·lusions que feia a la demanda de l’autonomia de Catalunya); redactor en cap del seu setmanari La Barricada
  • participà en la fundació del Partit Republicà Català el 1917, partit republicà i catalanista format de la fusió del BAC, la Joventut Republicana de Lleida i antics membres de la UFNR que existiria fins el 1931, moment a partir del qual s’integraria a l’ERC; col·laborador de La Lucha
  • un dels fundadors, el 1921, de la Unió de Rabassaires; director del seu òrgan La Terra
  • participa, el 1931, en la Conferència d’Esquerres que fundà l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit en el qual militarà a partir d’aleshores; en dirigí La Humanitat

Una segona vessant és la seva faceta d’advocat, que desenvolupà en defensa de militants sindicalistes i de la Unió de Rabassaires.

En tercer lloc, cal comptar els càrrecs polítics pels quals fou elegit:

  • 1917, regidor de l’ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà Català; la seva actuació a favor dels obrers portà a la seva detenció pel Governador Civil, Martínez Anido, que el va deportar a Maó amb sindicalistes com Salvador Seguí; el seu mentor polític, Francesc Layret, i advocat defensor per a l’ocasió, va ser assassinat pels pistolers afins al governador civil.
  • 1920, diputat per Sabadell pel Partit Republicà Català, fet pel qual l’han de posar en llibertat. Deixa el càrrec de regidor.
  • 1923, diputat per Sabadell pel Partit Republicà Català. A finals de la dècada serà empresonat un parell de vegades per la seva participació en l’oposició política a la Dictadura que s’havia instaurat el mateix 1923.
  • 1931, regidor de l’ajuntament de Barcelona per l’ERC. Sortint al balcó de l’ajuntament proclamarà la República espanyola. Poc després Macià proclamarà  “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.
  • abril-maig, nomenat Governador civil de Barcelona
  • 1931, diputat a Corts per la província de Barcelona per ERC
  • 1931, membre de la Diputació provisional de la Generalitat
  • 1932, Vicepresident de l’Assamblea de la Generalitat i President provisional
  • 1932-33, diputat al Parlament de Catalunya i primer president del Parlament
  • juny-novembre 1933, ministre de Marina amb el govern Azaña
  • novembre de 1933, Diputat a Corts per la ciutat de Barcelona
  • 1/1/1934 President de la Generalitat en substitució de Francesc Macià, que havia mort el 25/12/1833. En aquest període s’aprovaren lleis com la Llei de contractes de conreu, una llei reformista que volia facilitar l’accés dels pagesos a la terra i que va comptar amb l’oposició de la Lliga i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre que la van impugnar davant el Tribunal de Garanties Constitucionals
    • fets d’octubre. Des del govern, Companys buscarà la unitat d’acció amb el republicanisme i el socialisme espanyols i la defensa de l’autonomia amb una aspiració federal. Es buscava una certa mobilització popular per influir sobre el govern espanyol, d’acord amb la mobilització a altres bandes d’Espanya, controlant al mateix temps l’anarquisme, i d’aquí els enfrontaments entre les forces policials i els anarquistes, amb la detenció d’alguns dels seus dirigents com Durruti. Al mateix temps, Companys proclamà l’Estat català dins la Federació Ibèrica, fet que evidenciava la fonda cultura federal d’aquest republicanisme, i que va provocar la desaprovació del republicanisme espanyol. En conjunt es tractava de frenar el que el conjunt de les esquerres espanyoles veia com la progressiva transició de l’estat liberal republicà cap el feixisme des del moment que la CEDA entrava al govern, a imatge del que havia passat a Itàlia i Alemanya. Del fracàs arreu d’Espanya del 6 oct. en resultarà una gravíssima repressió sobre un munt de persones i institucions, començant pels setze mesos d’empresonament del mateix Companys (oct 1934 – febrer 1936, període durant el qual va ser condemnat a 30 anys): multitud de detencions, suspensió de multitud d’ajuntaments amb majoria d’esquerres, suspensió de l’autonomia, anul·lació de la llei de contractes de conreu, clausura de locals de sindicats i partits polítics d’esquerres, suspensió de la premsa, … En els mesos següents, i malgrat la detenció, Companys assajarà de:
      • reconstrucció de l’ERC en el context de les tensions entre els partidaris de reforçar els lligams amb les esquerres espanyoles i els partidaris d’Estat Català
      • impulsar un Front d’Esquerres que garantís l’hegemonia de les esquerres de Catalunya i la d’ERC al seu sí, i col·laborar en la reconstrucció de les esquerres a Espanya
      • recuperar l’autonomia, fet que es produirà progressivament i amb certes reticències des de l’Estat central a partir de la victòria de les esquerres a les eleccions de gener de 1936
  • gener de 1936, diputat pel Front d’Esquerres a les Corts
  • Restaurada la Generalitat, torna a presidir-la durant la tota la guerra, desencadenada pel cop d’estat de diversos militars, entre ells, Francisco Franco. Context diferent del període anterior, en què el reformisme d’ERC deixarà de ser hegemònic davant l’assaig de revolució social que es porta a terme després del cop d’estat de juliol de 1936, amb l’auge de la CNT i el progressiu creixement del PSUC gràcies a la influència soviètica i l’esgotament del programa reformista de l’ERC. En el període de la guerra civil cal destacar:
    • la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes com un intent de l’ERC i de Companys d’integrar la CNT al govern de Catalunya i evitar de ser superats del tot per la revolució. Al setembre la CNT entrarà directament al govern (i més tard directament al govern de l’Estat)
    • de manera semblant, el Decret de Col·lectivitzacions com un intent d’estructurar i regular les empreses col·lectivitzades o sota control obrer
    • sobre la violència desencadenada a la Catalunya republicana, Josep Termes va escriure que “no hi havia poder amb ganes i força per imposar ordre als primers mesos de guerra i de revolució” i que la Generalitat “va intentar evitar la matança, i la destrucció d’edificis, d’arxius, de biblioteques i de tresors artístics de l’Església”
    • els fets de maig van suposar la guerra civil dins de la guerra civil i van tenir com a conseqüència la pèrdua de poder dels anarquistes, la desaparició del POUM, l’ascens del PSUC
    • durant bona part de la guerra, en el seu intent d’organitzar l’economia i la lluita contra el feixisme, la Generalitat va assumir de facto competències que no li pertocaven de iure. A mesura que la guerra va avançar i que va ser desfavorable per a la República, les relacions entre la Generalitat i el govern de l’Estat van empitjorar, i, a partir de finals del 1937, amb el trasllat del govern central a Barcelona, les friccions van augmentar i les competències de la Generalitat disminuïdes de fet. Pel que sembla fou Azaña qui aconsellà a Negrín de traslladar-se a Catalunya, desencisat de l’actuació de la Generalitat -una actitud que més que constituir una evidència de l’actitud deslleial de la Generalitat, reflexa la progressiva desintegració de la República i l’inici del que seria una constant durant molts anys: l’atribució als altres de la causa de la derrota.
  • Amb la derrota de la República, s’exilia a França el gener de 1939; detingut per la Gestapo és extradit a Espanya, on mor afusellat el 15/10/1940 pel fet de ser d’esquerres i haver-se oposat a la sublevació militar, especialment des del seu càrrec a la Generalitat. Al mateix temps, és clar que Companys era un dels grans representants del que els franquistes consideraven com el trencament de la unitat d’Espanya.

Pel que fa a la recurrent demanda de revisió del procés franquista que va condemnar Companys, el que s’ha obtingut fins ara ha sigut una nul·litat més simbòlica que estrictament jurídica. Per alguns la declaració d’il·legitimitat dels tribunals franquistes i les seves resolucions que inclou la dita Llei de Memòria Històrica és més que suficient. Des d’un punt de vista estrictament jurídic, tanmateix, es pot al·legar que les proclames d’un parlament o d’un fiscal no anul·len la sentència d’un tribunal, fet que a Espanya està reservat al Tribunal Suprem.

La revisió a mitges de la condemna de Companys i, en general, de les condemnes del franquisme, provenen de les moltes reticències que existeixen en la societat espanyola cap a les figures republicanes i catalanistes. Una bona mostra és la posició del partit Ciudadanos que, per una banda, repeteix gairebé la llei quan diu que “Companys fue injustamente condenado y asesinado por un régimen ilegítimo, golpista y fascista, que asesinó a miles de ciudadanos y cercenó las libertades de todos los españoles”, per afirmar tot seguit que és “una figura política con una historia que dibuja mas oscuros que claros”, ja que se l’acusa, en un bon exemple de simplificació històrica, que “se alzó contra el legítimo Gobierno de la República Española en 1934, proclamando el Estado Catalán” i que hi hagueren “miles de catalanes muertos y torturados durante el mandato de Companys por  elementos incontrolados, cercanos frecuentemente al círculo del presidente de la Generalidad de Cataluña”. Per això tant aquest partit com el PP van demanar que l’Estadi Lluís Companys passés a anomenar-se Saramaranch, una tria que no deixa de ser ben significativa ja que Samaranch va ser un reconegut franquista que mai va deixar d’elogiar el dictador i la seva gestió al davant dels Jocs Olímpics va tenir tant èxits evidents com coneguts escàndols. El New York Times va poder escriure:

(…) At the same time he rose steadily in the ranks of Gen. Franco’s Fascist administration, becoming the rough equivalent of a junior under secretary of sport and gaining the prestige that allowed him to join the I.O.C. in 1966. ”I am not ashamed of what I did in Spain,” Mr. Samaranch said. ”Franco did good things for my country. He kept us out of World War II. He created a middle class. He chose a good successor, the king.” Mr. Samaranch smoothly navigated Spain’s transition from autocratic to democratic rule after Franco’s death in 1975. ”He adapts to everything,” said Ernest Lluch, a former Spanish health minister who knows Mr. Samaranch. ”In fact, he is one of the great chameleons.” (…) (NYT, 7/2/1999)

(…) Only Pierre de Coubertin, the French baron who founded the modern Games in 1896, had a longer tenure than Mr. Samaranch’s. And to John J. MacAloon, a historian of the Olympics and a professor at the University of Chicago, no Olympics leader, aside from de Coubertin, was more significant (…)  But Mr. Samaranch’s tenure was also marred by scandal. Ten Olympic committee members either resigned or were expelled in the late 1990s after receiving more than $1 million in cash, gifts, scholarships and other benefits as part of Salt Lake City’s winning bid for the 2002 Winter Games. Other members were linked to improprieties in the bidding for the Atlanta and Sydney Olympics. As a former sports official in Spain in the fascist Franco regime, Mr. Samaranch had come to tolerate a degree of corruption. He tended to co-opt his enemies and ignore the unsavory reputations of some of the members he brought into the I.O.C., among them Francis Nyangweso, a former defense chief for the murderous Ugandan dictator Idi Amin. (…) Mr. Samaranch was also faulted over the issue of doping, which the I.O.C. did not begin to take seriously until after the police uncovered a scandal that nearly shut down the 1998 Tour de France. Many Olympic officials said the failure to mount an effective campaign against the use of banned performance-enhancing drugs was Mr. Samaranch’s greatest deficiency. When he replaced Mr. Samaranch, Dr. Rogge said doping was the biggest crisis facing international sport. “It is the credibility of sport that is at risk,” he said. (…) (NYT, 21/4/2010)

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s