La figura històrica de Companys a la premsa

Textos llegits sobre Companys a la premsa d’aquests dies (en català i en obert): els lligams entre republicanisme i obrerisme, la imatge del president, la violència a la reraguarda, els seus darrers dies, les disculpes formals de França i Alemanya, …

El Punt Avui recull les opinions dels historiadors Jordi Pomés i Hilari Raguer sobre l’actitud de Companys en qüestions clau com la reforma social i la violència a la reraguarda republicana:

Els historiadors Hilari Raguer i Jordi Pomés van definir el president Companys com un home pacificador, desmentint les valoracions crítiques a la seva trajectòria, en la Jornada Lluís Companys (7 d’octubre, seu de l’IEC) organitzada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Jordi Pomés el va qualificar com un pacificador des del seu rol influent a la Unió de Rabassaires en favor del pagès no propietari i com un “autèntic reformador del camp català”, que va evitar conflictes majors i vessar més sang en uns moments tan convulsos. Hilari Raguer va destacar de Companys l’actitud decidida vers el salvament de religiosos i persones de dreta durant les persecucions desfermades el 1936, i va combatre les acusacions que era responsable del descontrol revolucionari que va seguir al 18 de juliol. Va concloure que tenia “simpatia pels catòlics catalans més oberts” i que “l’Església catalana està en deute amb Companys”.

També Xavier Díez, a la Directa, parla dels lligams entre republicanisme i obrerisme:

Seguí, Layret i Companys es trobaran sovint i compartiran una intensa amistat. Companys i Layret tractaran d’organitzar un republicanisme d’esquerres que anhela l’estratègic vot obrer. I, més que el vot, cerquen la integració dels exclosos treballadors de coll blau en un projecte republicà on hi càpiga perfectament els seus anhels d’una societat més justa i interclassista. És del que es tracta en el Partit Republicà Català (que funden el 1917), on apareixen elements d’esquerra tradicional amb un catalanisme que tracta de disputar l’hegemonia a una Lliga Regionalista, que manté segrestat el projecte noucentista des d’una òptica profundament conservadora; i el que és el pitjor, que manté dins les seves rengleres el pitjor del reaccionarisme de la patronal i el Foment, que prova de resoldre el problema obrer mitjançant la violència, l’ús del Sometent (patrons armats per a rebentar vagues) i, posteriorment, la contractació de sicaris per assassinar sindicalistes i polítics d’esquerres. Salvador Seguí tracta d’establir una estratègia progressiva i interclassista d’arribar a la revolució llibertària. Això només ho pot fer des d’una estricta independència política.

I ho fa també Manuel Delgado a el Món parlant del 6 d’octubre i de les víctimes mortals en “un aixecament al mateix temps institucional i popular, en el que les fites revolucionàries i les nacionals passaven a confondre’s”.

A Catalunyaplural.cat Gerardo Pisarello, regidor a l’ajuntament de Barcelona, i Xavier Domènech, historiador, ambdós vinculats a Barcelona en Comú, destaquen la dimensió internacional de l’assassinat de Companys, “l’únic president d’un govern democràtic executat en mig d’una guerra civil europea que esdevingué mundial”, perquè la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil són “indestriables”. Dels “múltiples significats” de la mort de Companys destaquen “les contradiccions, esperances i també ensulsiades del que fou el republicanisme catalanista del primer terç del segle XX”, i, especialment, la seva capacitat d’encaixar republicanisme i catalanisme alhora que els forts lligams teixits amb les classes populars. Al capdavall,

Amb el pas del temps, Companys ha esdevingut un símbol de la lluita antifeixista en una situació enormement complexa de processos revolucionaris i confrontació bèl·lica i en un dels moments més convulsos de la història de Catalunya i d’Espanya. La seva figura conté moltes esperances, contradiccions i també ombres. Tanmateix, ens continua interpel·lant i ens recorda que sense la memòria de les injustícies del passat, no hi ha futur segur per les esperances del present.

El país, en canvi, deu considerar que el tema de Companys és estrictament català, perquè publica dos articles en la seva versió de Catalunya i cap a la seva versió d’Espanya. A Elpais.cat, Josep M. Pons escriu sobre el caràcter simbòlic del president i sobre com ell mateix va treballar per construir-se una imatge de símbol de l’obrerisme i el catalanisme.

La seva activitat periodística intensa és la manifestació més concloent d’aquesta preocupació, i fins que va ser elegit president de Catalunya el gener de 1934, va modelar la seva imatge pública a partir de dos elements prioritaris: l’obrerisme i el catalanisme. La seva implicació com a defensor dels interessos obrers era indubtable i li calia donar-la a conèixer (…) L’altra cara de la moneda van ser les crítiques que el qualificaven com un simple demagog irresponsable, tal com va fer en ocasions la publicació satírica El Be Negre, on un Companys caricaturitzat podia exclamar: “El problema rabassaire m’entusiasma; el visc i en visc. Viva Espanya!”. El “Viva Espanya” de la cita anterior fa referència a la polèmica existent sobre el catalanisme més o menys sincer de Companys. Una qüestió que va acabar barrejada amb les negociacions difícils de l’Estatut de Catalunya de 1932, el seu nomenament posterior com a ministre de Marina i certes declaracions ambivalents. En aquest tema Companys va seguir una estratègia que buscava compensar els retrets rebuts, sovint ben injustos, i sobretot a partir de 1931 oferí des de les pàgines del diari La Humanitat —fundat per ell mateix— un perfil encara més catalanista.

Al mateix diari, Jordi Guixé parla de l’actuació dels serveis secrets a la Segona Guerra Mundial, tot assenyalant que

Els serveis secrets dels estats no s’improvisen. Darrera les accions novel·lesques de vigilància, persecució i transmissió d’informació o secrets hi ha macrobjectius, geoestratègies i planejaments molt ben estudiats. La vigilància i seguiment de líders polítics és una pràctica habitual. També ho era en la època d’entreguerres i ja no cal citar l’augment d’agències d’espionatge i d’informació a partir de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

Més descriptiu, el periodista Andreu Farràs parla a El Periódico de la “passió i mort” de Companys, la seva detenció i procés, i conclou amb dues idees: el caràcter de “justícia al revés” del franquisme i la incapacitat de l’Estat per anul·lar el judici:

Franco va fonamentar la seva decisió que Companys fos sotmès a un consell de guerra sumaríssim i executat en els bans que van implantar la llei marcial el juliol del 1936. En aquests decrets, els sublevats van disposar que s’aplicaria el codi de justícia militar a tots els que s’oposessin a l’aixecament. «La justícia al revés», com ho qualificaria lustres després el mateix Ramón Serrano Suñer, actiu ministre pronazi de Franco. «Va ser un error atribuir delictes de rebel·lió i sedició als defensors del Govern republicà, donat que aquests -jurídicament i fins i tot metafísicament- era impossible que els cometessin», va admetre el cunyadíssim del caudillo. Una demostració que el compliment de la legislació vigent no és incompatible a vegades amb la participació en una autèntica farsa (…)

Durant els gairebé 40 anys de la democràcia sorgida després de la dictadura, la majoria dels partits polítics catalans han sol·licitat al Govern espanyol l’anul·lació del consell de guerra que va sentenciar Companys. Cap Executiu espanyol de la UCD, el PSOE i el PP s’ha atrevit a promoure-la.

A Vilaweb s’entrevista Jordi Finestres, que ha estudiat els darrers dies de Companys, i parla del seu empresonament:

El van tractar amb duresa i voluntat d’humiliació. El tracte que va rebre a Madrid va ser inhumà. La detenció de Companys es produeix en un clima de revenja i de sang en un règim autoritari que viu la victòria sense voluntat de perdonar i amb ganes de passar factura als seus enemics. Companys és una figura que simbolitza tot allò que el règim odia. És un separatista, d’esquerres, que havia combatut pels ideals de justícia, llibertat i democràcia contra l’alçament feixista de l’estiu del 36. Els informes interns del bàndol franquista durant la guerra i els primers mesos de la postguerra demostren l’odi que tenien per Companys. A més, sotmetre Companys a la humiliació i afusellar-lo servia per escarmentar els catalans. El missatge era: ‘Si fem això amb el vostre president, què no farem amb vosaltres?’

També a Nació digital parlen dels darrers dies de Companys entrevistant Víctor Gay, autor d’una obra (sembla que una mica novel·lada) sobre Ramon de Colubí, l’advocat defensor del president (i, a banda, publiquen documentació també dels seus darrers dies del president aquí i aquí)

hi havia gent dins del propi règim que sabia que crearien un màrtir. I no volien pas! I també es produeix la paradoxa que Companys, que era una persona molt cristiana, va salvar a centenars de militars –i també civils– de ser afusellats pels “incontrolats”, anarquistes i comunistes, que feien justícia pel seu propi compte. En el moment del judici, Colubí va tenir recolzaments dins de les esferes militars que es negaven a matar Companys. Per punt d’honor, potser. Però s’hi negaven. No va ser tan senzill com la gent es pensa.

Encara a Nació digital, Francesc Xavier Hernàndez fa repàs de la vida de Companys i del republicanisme de la dècada de 1930:

Macià i Companys van fusionar les dues corrents del nacionalisme, la política de tradició francesa, i la cultural de tradició alemanya en un sol projecte. A partir del 1931 Catalunya rellançà la seva política cultural de manera espectacular i va poder començar a legislar, i fer acció política, per redreçar el país. Malhauradament les reformes democràtiques bàsiques impulsades per la República espanyola i la Generalitat de Catalunya: separació de l’església de l’estat, vot de la dona, potenciació d’un sistema educatiu laic, reforma agrària, redimensionament de l’exèrcit, autonomia per les nacions històriques… esdevingueren absolutament inassimilables per la crosta borbònica i els  poderosos que van endegar un cop d’estat contra el progrés, i una guerra de la qual encara patim herències i seqüeles.

La Vanguardia aprofita l’ocasió per a fer revisió de les novetats bibliogràfiques sobre Companys. També ho fa Nació digital amb una obra de l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre la repressió franquista que es pot consultar en obert a la xarxa aquí.

Finalment, Gemma Aguilera recorda a el Món els diferents actes de disculpa formal que França i Alemanya van presentar a la Generalitat per la seva participació en la mort del president, i ella mateixa recorda també la vida del policia, Pedro Urraca, que va detenir Companys, que es va jubilar el 1982, “tal com ho demostra el seu expedient laboral, en què hi consten nòmines del ministeri de l’Interior fins a aquesta data -aleshores governava la UCD-, i després, dues pensions, una d’Exteriors i una d’Interior, sota el govern del PSOE”.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s