Prehistòria recent de la Península Ibèrica

Per  Prehistòria recent s’entén normalment el Neolític i les primeres fases de l’Edat dels Metalls, concretament el coure i el bronze. En tot aquest període, la molt diferent difusió de les novetats produirà situacions molt diferents arreu d’Europa i de la Península Ibèrica, coexistint espais amb graus molt diferents de desenvolupament.

L’edat del ferro (i de fet també l’etapa final del bronze), tanmateix, es coneix amb el nom de Protohistòria i es refereix a la història d’aquells pobles que encara no tenen escriptura però que conviuen amb altres pobles que sí que en tenen i que parlen d’ells. La conseqüència del contacte durà a la difusió de l’escriptura entre tots els grups, com va passar a la Península Ibèrica amb els ibers. De la protohistòria en parlarem en una propera entrada.

La cronologia aproximada per a la Península Ibèrica és la següent.

Neolític, entre el 6000 i el 3000 abans de Crist. És el període en què s’abandona l’economia dels caçadors i recol·lectors i s’adopta una economia de base agrària i ramadera. Es va establir primer a les costes mediterrànies a partir d’espècies domesticades que van venir de fora i es va difondre a partir d’aquí a la resta de la península.

El mapa següent és un exemple de com s’imagina la difusió del neolític per Europa a partir del seu naixement al Proper Orient. El Nord d’Europa és la zona on arriba més tard.

neolitic

Font: Jean Guilaine, HISTORIOGRAPHIE DU NÉOLITHIQUE – PARTIE II. http://w3.uohprod.univ-tlse2.fr/UOHARCHEO/Jean_Guilaine_Neo_Partie_II.pdf

Al mateix temps, a Europa es difonen influències culturals diverses que influeixen els territoris de forma desigual. Per exemple, a Catalunya va tenir molta importància la ceràmica cardial, que és com s’anomena la ceràmica decorada amb petxines d’escopinyes (4t mil·leni aC). La ceràmica cardial és un exemple de les intenses relacions que a l’època es van establir entre la península italiana, el Golf de Lleó, Catalunya i la zona del nord-est de la Península Ibèrica en general.

cardial_pottery

font: viquipèdia

Un jaciment fonamental és el de la Draga de Banyoles (Pla de l’Estany, Catalunya), on s’han conservat estris i estructures de fusta que normalment no es troben en una excavació arqueològica. Era una poblat situat al costat de l’estany de Banyoles, datat entre el 5430 i el 4730 aC., aparentment sense estructures defensives, format en la seva fase més antiga per cabanes de fusta construïdes sobre pals i en la seva fase més recent per cabanes a terra amb el terra empedrat. Els seus habitants eren pagesos i cultivaven el blat i l’ordi en petits camps permanents llaurats a mà (amb pals cavadors de fusta), a més del cascall, del qual obtenien oli de les llavors i que també devien fer servir per les seves propietats com a droga. Pel que fa a la ramaderia cuidaven ovelles, cabres, bous i porcs. Si bé l’agricultura i la ramaderia eren les seves principals fonts d’alimentació, també es dedicaven a la recol·lecció (mol·luscs: cargols terrestres i escopinyes marines, i fruits silvestres: avellanes, glans, móres i cireres), la cacera (caçaven l’ur, el cérvol, el porc senglar o la cabra salvatge, igual que altres petits carnívors, com guilles, teixons, martes i gats salvatges, i aus diverses), i la pesca. Els aliments els consumien rostits i bullits, i alguns també en cru. Sembla que la propietat era col·lectiva, que es redistribuïen els fruits del treball i que no hi havia elits polítiques o militars.

Pel que fa a les eines s’han trobat:

  • Feien servir fusta de diferents arbres com a combustible i per fer eines molt diverses: arcs, cavadors, pintes, agulles, mànecs de falç, pales, mànecs d’aixa, bols i culleres.
  • S’han trobat algunes eines d’os com ara punxons.
  • S’han trobat eines que demostren que produïen teixits: pintes, fusos i/o llançadores fetes amb fusta de boix, agulles d’ull i punxons d’os. Segurament feien servir fibres vegetals i animals com pèl d’ovella i cabra.
  • S’han trobat objectes confeccionats amb fibres vegetals, com ara fragments de cistells fets amb joncs i cordes amb fibres de til·ler.
  • També s’han trobat fragments de ceràmica que servien per guardar, cuinar o consumir aliments, si bé no hi ha gaire varietat de formes. La ceràmica era feta a mà i es decorava amb impressions fetes amb petxines.
  • S’han trobat eines de pedra. De sílex com ara ganivets, trepants, puntes de fletxa i eines per raspar la pell o l’os. S’han trobat fulles d’aixa polides fetes de roques metamòrfiques que s’emmanegaven amb fusta i que servien per talar arbres i treballar la fusta. També es feien servir estris de pedra per moldre els cereals.
  • S’han trobat ornaments com ara penjolls de petxina, cargols marins, anells d’os o banya i braçalets de marbre.
ladraga_banyoles

La draga (imatge: Girona abans de Girona)

cabanes_la_draga

Reconstrucció de cabanes al Parc arqueològic de la Draga (Banyoles) (foto GB)

El poblat de Ca n’Isach (Palau-savardera, Alt Empordà, Catalunya) va ser ocupat durant un llarg període del neolític, entre el 4700 i el 2700 aC, però les principals restes recuperades corresponen al Neolític mitjà (4100-3400 aC). Estava situat al costat d’un riuet i constava de diverses cabanes: almenys quatre cases subrectangulars en forma d’U (7 x 3,5 m.) i una altra de més gran d’ovalada (10×7 m.) que devia ser un espai comunitari per cuinar, moldre, fer els teixits, etc. En tots els casos les parets estaven fetes d’un doble filera de pedres amb l’interior reomplert de blocs de mides diverses, i un sostre basat en una estructura de fusta coberta amb feixines de bruc. Les cabanes eren d’una sola habitació amb espais per a les diverses tasques. Es dedicaven a l’agricultura (blat, ordi, pèsols, faves) i la ramaderia (ovelles, cabres i vaques), complementat amb la cacera, la pesca i la recol·lecció (avellanes, pinyons, aglans). S’han trobat restes de ceràmica, d’eines de sílex i pedra polida, però no pas d’os o fusta.

canisach

Cabanes i estris trobats a Ca n’Isach (font: ajuntament de Palau-savardera / arqueolític)

Posterior a la cronologia de la Draga però contemporànies al poblat de ca n’Isach, tenim les mines de Gavà (Barcelona), d’on es va extreure variscita aproximadament entre el 4000 i el 3000 aC. La variscita es feia servir per a fer ornaments personals com penjolls. Aquesta variscita era exportada a zones prou llunyanes formant part d’un comerç de productes molt diversos: es troba variscita de Gavà al nord-est de la Península Ibèrica i sud de l’actual França, i a Gavà s’hi ha trobat sílex del sud de l’actual França, destrals de pedra polida dels Alps (i potser del massís central francès o de Ronda, a Andalusia), peces de teler de la península italiana i obsidiana de Sardenya.

Calcolític, entre el 3000 i el 2000 aC., caracteritzat per la metal·lúrgia del coure, el sorgiment de veritables poblats fortificats i una jerarquització social incipient. Els principals jaciments són els de Vila Nova de sao Pedro (Portugal) i Los Millares (Andalusia, Espanya). El desenvolupament d’aquests grans poblats fortificats va marcar una forta diferenciació entre les zones on s’estava desenvolupant aquesta metal·lúrgia i les zones que restaven en el Neolític estricte.

El poblat de Los Millares (Almería, Andalusia, Espanya) va ser habitat entre el 3300 i el 2200 a C. en el context d’un clima més humit que l’actual. És un poblat fortificat amb diverses muralles concèntriques que es van anar construint al llarg del temps, amb una forta porta d’entrada i fortins exteriors en la seva fase final (que servien per controlar millor el territori existenta  l’entorn del poblat, on hi havia també poblats més petits i no fortificats). En el lloc més protegit hi havia una mena de ciutadella amb una cisterna d’aigua interna. La muralla exterior tenia més de 300 metres de longitud, un sòcol d’uns 2,5 metres i s’enlairava fins als 4 o 4,5 metres amb una paret de fang, i estava reforçada per un fossat.

Dintre de les muralles hi ha diferents tipus d’edificis:

  • Les cabanes, d’una sola habitació, circulars, amb sòcol de pedra, parets de fang i sostre cònic vegetal i de pells sostingut per bigues de fusta. Tenien un radi que oscil·lava entre els 3 i els 7 metres -diferències que indiquen segurament diferències socials. Dintre de els cabanes hi havia espais per coure, fer ceràmica, fer teixits i fins i tot per treballar el coure.
  • Corrals per animals i sitges, al costat de les cabanes, i, per tant, potser d’ús individual
  • Edificis dedicats a la metal·lúrgia, circulars, a més d’un de rectangular molt gran que podria tenir un ús col·lectiu.
  • Cisterna i sèquia per abastir d’aigua tot el poblat

Els seus habitants es dedicaven a l’agricultura (blat, ordi, llegums) i la ramaderia (ovelles, cabres, porcs i vaques) complementades amb la cacera, i a la metal·lúrgia. És molt possible que hi hagués també tasques especialitzades com la fabricació de ceràmica i d’objectes de pedra. Els forts eren espais de producció de puntes de fletxa. No es té clar si l’organització de la producció era individual o col·lectiva, però es tendeix a suposar que hi va haver una evolució cap a l’augment d’importància de les tasques individuals.

losmillares01

Font: Junta de Andalucía

Al davant del poblat hi havia una extensa zona d’enterrament, amb tombes circulars que podien arribar a acollir 100 cadàvers. Les diferències entre les tombes i els seus aixovars han fet pensar també en l’existència de diferències socials al si del poblat.

losmillares02

Font: Junta de Andalucía

losmillares03

Font: Junta de Andalucía

La majoria de les eines es feien encara de pedra, ja fossin en pedra tallada o en pedra pulida (com les destrals). També s’hi troben eines d’os i d’asta (punxons, agulles, botons). Algunes eines eren de coure: destrals, punyals o cisells), i hi és abundant la ceràmica , normalment llisa i tosca (plats, vasos, recipients diversos).

L’edat del bronze, entre el 2000 i el 750 aC, caracteritzada per la metal·lúrgia del bronze. L’economia es basa en l’agricultura i la ramaderia, complementades per la cacera. El bronze es desenvolupa a les zones SE i SO de la península gràcies a l’abundància de mines de coure. Es desenvolupen cultures amb característiques pròpies segons la zona.

Jaciments importants d’aquesta època són els de la zona de El Argar (Andalusia, Espanya). La cultura del Argar reunia un conjunt de poblacions importants dedicades a l’agricultura (ordi, blat, llegums), la ramaderia (ovelles, cabres, porcs, vaques) i la metal·lúrgia del bronze, situades al SE d’Andalusia, la major de les quals va ser Lorca que hauria pogut tenir una població de 1200 – 3600 habitants, seguida de La Bastida que n’hauria assolit entre 400 i 1200. Aquestes poblacions tenien elements culturals i socials comuns i entre elles es va establir una complexa xarxa d’aliances i de conflictes, sense que cap arribés a sobresortir sobre les altres. Al voltant d’aquestes poblacions importants n’hi havia de més petites. Aquesta cultura es va desenvolupar aproximadament entre el 2200 aC. i el 1550 aC.

argar_territorials

font: B.Lagarra, Estructura territorial..

Les poblacions importants estaven fortificades com La Bastida (Totana, Múrcia), amb muralles de fins a 3 metres d’amplada, torres de 5 metres d’alçada i complexos esquemes defensius. En aquesta època va néixer per primera vegada un estament militar, professional, dedicat a la guerra, amb una tecnologia molt superior a la de Los Millares.

bronze

Objectes de bronze (www.la-bastida.com)

A l’interior es troben grans vivendes de 50-60 metres quadrats, d’una sola habitació però amb espais diferenciats per a tasques diferents, rectangulars, amb parets fetes de pedra tapades amb argila. Aquestes diferents vivendes es trobaven separades per carrerons d’1 metre d’ample. També s’hi troben altres construccions: almenys una cisterna i un gran edifici rectangular de pedra que podria ser un magatzem. La població es dedicava a l’agricultura, la ramaderia i la metal·lúrgia, sense abandonar la cacera. A l’excavació s’han trobat tota mena d’eines: tota mena de ceràmica (estris de cuina, grans sitges de 90 cm d’alçada), estris de pedra (morters, molins de mà, martells, motlles de fundició), falç amb fulles de sílex, estris per teixir, eines de coure (per treballar la fusta, l’os o la pell), estris de bronze (destrals) o braçalets, anells i arracades de metall (per exemple, de plata).

A diferència de les tombes col·lectives de Los Millares aquí es troben tombes individuals (o, com a molt, de dos individus) enterrats en urnes de ceràmica sota les cases mateixes. Les diferències entre els aixovars mostren també l’existència de diferències socials.

Ritus funeraris i manifestacions simbòliques: l’exemple de Catalunya. En tot aquest període, els ritus funeraris van ser molt variats, com es veu en els exemples de Los Millares i La Bastida. Podem donar un cop d’ull a aquesta qüestió a partir de l’exemple de Catalunya (de la zona que amb el temps serà Catalunya), tenint en compte, però, que presenta algunes característiques prou diferents d’altres zones de la península Ibèrica.

fosses

Formes de les fosses en el neolític català (dibuixos: exposició La fi és el principi (MAC)

Al Paleolític, la majoria d’enterraments coneguts tenien lloc a les coves. El primer gran canvi del Neolític és que, sense abandonar del tot les coves, apareixen grups de sepultures a l’aire lliure que formen veritables necròpolis -o sigui, espais especialment dedicats als morts- separades dels hàbitats -o sigui de la zona habitada. L’espai dels morts es diferencia, així, de l’espai dels vius. En generals són sepultures individuals, que prenen diferents formes, encara que les més habituals són fosses recobertes de lloses o no, fosses amb banquetes laterals i hipogeus -la importància de les fosses és tant gran que es coneix com la cultura dels sepulcres de fossa, característica de la zona catalana en aquesta època. Aquestes fosses anaven acompanyades d’aixovars, que amb el temps es van anar convertint en més rics, i que indica que es pensava que d’alguna manera el mort s’enfrontava a una nova situació i que calia ajudar-lo.

A partir del 4500 aC. comencen a donar-se megàlits en les estructures funeràries. La primera i més simple va ser completar la cista amb un túmul -un munt de terra i pedres situades al capdamunt. Entre el 4000 aC. i aproximadament fins el 2000 aC. -o sigui durant bona part del Neolític i durant el calcolític- es van fer el que es coneix com a “sepulcres de corredor” -o sigui, un passatge de grans pedres que culmina en una cambra funerària i tot plegat cobert per un túmul. Molts dels megàlits coneguts com a dolmen són sovint part d’un sepulcre de corredor. L’alçada del dolmen i l’alçada del corredor són variables: quan el corredor és més baix que el dolmen es coneix com a galeria catalana, i un exemple és la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva (la Selva). Durant el calcolític i el bronze la majoria de megàlits seran dolmens amb túmul i sense corredor.

cova den daina

La cova d’en Daina (foto GB)

El dolmen de les Maioles (Rubió, Anoia, Catalunya), ben excavat i del segon mil·leni abans de Crist, mostra com eren aquestes tombes col·lectives: té un corredor i al final d’aquest una cambra funerària tapada amb una llosa. Al seu interior s’hi van trobar “dotze individus adults, dos individus joves i un nen de curta edat enterrats, als quals acompanyaven objectes d’ús personal (punxó de coure arsenicat, objectes d’ornament com els dentaliums) o relacionats amb activitats productives (nuclis de sílex i percutors) i domèstiques (atuell ceràmic). L’acumulació de restes òssies a l’entrada de la cambra fa pensar en un tipus de coberta mòbil que permetria la inhumació per la part superior”. També s’hi ha trobat “un fragment possiblement de la llosa de la coberta amb unes incisions, uns gravats a la pedra, uns petroglifs que permeten identificar clarament uns cercles concèntrics”.

les_maioles

Dolmen de les Maioles (foto: http://megalitisme.sigmascorpii.com/)

rierenc amb 1

El rierenc de Ca n’Isach

venus_gava

Venus de Gavà (foto: viquipèdia)

En aquest context, es van trobar signes que indiquen també la possible existència de cultes religiosos. A la Draga veiem com es posaven cranis d’animals a les cavanes. A Ca n’Isach s’ha trobat un rierenc amb una figurada en forma d’1 pintada en gris en un dels caires podria indicar una preocupació artística o màgica. A Gavà s’ha trobat la Venus de Gavà, una figura femenina de ceràmica, sembla que embarassada, que podria formar part d’un culte a la fertilitat (4000-3750 aC.). Igualment, el fet que s’enterressin alguns morts en les mateixes galeries de les mines i acompanyats de variscita podria tenir una explicació simbòlica ja que el color verd s’associa a la regeneració de la vida, especialment la vegetal i per extensió l’animal i la humana. Seria una creença típica d’una societat agrícola que divinitza al aterra. Enterrar als difunts en el seu interior seria com retornar-los al ventre de la divinitat que, com les plantes anualment, faria que tornessin a renéixer.

A finals de l’edat del bronze va aparèixer una nova forma d’enterrament que substituiria la inhumació: la incineració. Un fet que deixa clar que s’estava produint un canvi cultural molt important. D’aquesta qüestió en parlarem a l’entrada dedicada a la Protohistòria.

Bibliografia

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc, Educació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s