Anarquistes i baixos fons

La vinculació entre anarquisme i criminalitat fou un tema recurrent des de la dècada de 1920 i amb la guerra civil espanyola les històries i rumorologies sobre aquest fet van esdevenir comunes. Federico Vázquez afronta amb decisió aquest tema en un llibre publicat per L’Avenç.

La perspectiva de l’autor és pessimista. Malgrat que el llibre no té un apartat estricte de conclusions, pot servir com a visió general el que s’escriu a les pàgines 84-88:

L’actuació primerenca d’alguns revolucionaris -com Antonio Ortiz, Domingo Ascaso, Joan Garcia Oliver, Josep Batlle, Antoni Devesa, Dionís Eroles, Aurelio Fernández (…)- fou eminentment depredadora de la riquesa del país, fins que al cap de pocs mesos van esgotar aquesta forma tan senzilla de finançar el seu capgirament social, llavors no van saber com crear-la o què fer-ne. La temeritat amb què van gestionar l’ordre públic i els fronts de guerra, i alhora la seva incapacitat per produir recursos, van acabar per enfonsar-los (…). Quan aquests revolucionaris van estar investits del poder, van adonar-se que no disposaven del personal per detenir-lo; llavor van nomenar-ne, a corre-cuita, un de nouvingut, però que en molts casos va tenir un comportament ètic dubtós i tèrbol, i va ser, paradoxalment, el que va avortar en molts casos qualsevol transformació social (…). La FAI va copsar promptament que el control de l’ordre públic català li permetia la propagació del seu peculiar procés revolucionari (…) El control de la seguretat a la rereguarda blindava políticament els seus postulats, alhora que li permetia controlar bona part de la riquesa del país, tant si es tractava de col·lectivitzacions fabrils o comercials, com si algun del seus homes d’acció optava pels saquejos, l’eliminació de l’oponent de classe o la venjança (…). Molts indesitjables socials van apoderar-se del control de la rereguarda i van imposar-hi la criminalitat, al marge de les formacions antifeixistes, tot i emparant-s’hi a vegades. No fou solament la CNT-FAI qui va emprar aquesta forma d’actuar, sinó que molts patrullers d’altres formacions antifeixistes van fer el mateix.

Les fonts, certament, no són les millors: La Vanguardia, per una banda, i fonts documentals públiques, per l’altra, que confirmen “moltes de les notícies” del diari (p.21) però que sovint foren produïdes en el context d’una agra lluita política i social pel poder o directament per la repressió, fet que en qüestiona la veracitat.

anarquistesEl llibre, al seu torn, és poc sistemàtic. Està format per un conjunt de “vides trenades”, com diu al pròleg José M. Mena, amb prou elements comuns per a donar-lis versemblança, i que construeixen una “successió de relats” (p.12), als quals manca, sens dubte, un apartat de conclusions i una anàlisi més sistemàtica de les estructures delictives, amb noms i cognoms, que es crearen darrera de les estructures polítiques i sindicals, com a única forma de valorar-ne l’abast exacte.

El “negacionisme”, tanmateix, no és una opció. Hi ha prou notícies concretes i indicis per comprovar l’existència d’aquest “rostre odiós, egoista i criminal, aliè als postulats de l’anarquisme, però inseparable de la seva història”. Comprovar-ne l’existència, però, no ha d’eximir de valorar, com deia abans, l’abast exacte del fenòmen.

El llibre: Federico Vázquez, Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944), Barcelona, L’Avenç, 2015

Tema polèmic, el llibre ha rebut algunes reaccions a la premsa. A l’Ara (17/11/2015), Sílvia Marimon destaca l’existència d’aquesta anarquisme criminal al costat de l’anarquisme “abnegat”:

Hi va haver anarquistes abnegats que es van jugar la vida pels seus ideals. I molts dels avenços socials que s’han aconseguit són gràcies a l’anarquisme, que va ser la principal força sindical de Catalunya durant les primeres dècades del segle passat. Però al costat dels idealistes llibertaris també hi va haver homes tèrbols. L’historiador Federico Vázquez Osuna, que coneix amb profunditat els jutjats de Barcelona, repassa a Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931- 1944) (L’Avenç) les vides dels anarquistes més foscos de la dècada dels trenta del segle passat. Alguns d’ells practicaven un doble joc polític: podien ser anarquistes però alhora col·laborar amb els Sindicats Lliures o les forces franquistes

Pere Ríos a El País (11/12/2015) fa la mateixa valoració i destaca paraules de l’autor i del prologuista a la presentació del llibre:

“Els comunistes procuren oblidar que va existir Stalin i els anarquistes diuen que relacionar-los amb la delinqüència és feixisme”. La frase és de l’exfiscal José María Mena i la va pronunciar fa uns dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona, en la presentació del llibre Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944). (…) “No he cobrat ni un duro de ningú i només pretenc explicar un episodi molt fosc de la nostra història recent. La criminalitat no és només dels grups anarquistes, però hi ha anarquistes que van actuar com a criminals i van provocar una situació de terror a l’inici de la guerra”, insisteix Federico Vázquez Osuna.

A El Periódico se’l destaca simplement com a llibre interessant, i, des de l’anarquisme ,Agustín Guillamón (Kaos en la red, desembre de 2015) el considera un “libel difamatori”, una mostra més de “l´acostumat odi de la burgesia contra la revolució anarquista de 1936”:

La selecció de VO és a més d’arbitrària i errònia, infamant, parcial i burgesa. Però sobretot fa impossible la comprensió correcta del fenomen revolucionari, la qual cosa l’incapacita per efectuar un estudi rigorós de la violència existent a la Catalunya de 1936-1937 i fa impossible en definitiva una correcta interpretació d’aquest període històric. Perquè la repressió contra la burgesia i els feixistes a la rereguarda catalana va ser obra de les Patrulles de Control del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), però VO es cuida ben bé d’explicar al lector que dels 711 patrullers que componien inicialment patrulles només 325 eren cenetistes i la resta pertanyien a ERC, PSUC i POUM. Oblit, ignorància o libel?

I sobre el tema, tres darrers apunts.

En primer lloc, una nota de Xavier Díez (“Barcelona, capital de la dissidència”, 2/5/2012) que valorava les aportacions que el periodista de l’època Josep M. Planes va fer sobre el tema (i que no he vist que Federico Vázquez cités):

Josep Maria Planes fou un dels periodistes d’investigació més populars de la Barcelona dels anys trenta. Director d’El Be Negre, col·laborador de la premsa satírica, fou especialment conegut pels reportatges on reconstruïa les connexions entre anarquisme i delinqüència comuna. Tanmateix, si bé demostrà sagacitat en la descripció, Planes, un dels més de vuit mil assassinats a la rereguarda catalana durant la guerra, errà en l’anàlisi. A causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari. No és estrany. Les classes mitjanes urbanes, petits propietaris, empleats de coll blanc, treballadors qualificats amb una certa posició, cometeren idèntica equivocació. No s’adonaren del que s’anava coent als suburbis d’una societat polaritzada

jutgeEn segon lloc, el llibre d’Oriol Dueñas i Queralt Solé El jutge dels cementiris clandestins. Josep M. Bertran de Quintana, 1884-1960, publicat per Gregal el 2012 (amb pròleg de Federico Vázquez) i que analitza la investigació que Bertran de Quintana va dur a terme sobre els “crims” i “excessos” produïts a Catalunya els primers mesos de guerra. Tot i que Bertran de Quintana va investigar assassinats, hi haguessin hagut o no robatoris, val la pena citar un parell de frases: que “com a mínim foren processats pel jutge un centenar llarg” de persones i foren exhumats fins a 450 cadàvers, i el testimoni d’un dels acusats: “dijo que había actuado de incontrolado con otros dos individuos durante varios meses, dedicándose a robar y matar a personas que sabían de antemano eran poseedoras de bienes y dinero” (p.90-91, 94 i 99).

I en tercer lloc, la ressenya que portava per títol “La repressió a la rereguarda catalana durant la Guerra Civil” i que vaig fer a L’Avenç, n.346, maig 2009, pp.58-60, on també apareixien casos d’enriquiment personal i on escrivia que

revisions recents del tema han destacat els lligams d’aquesta repressió amb les organitzacions antifeixistes i amb les institucions de la Catalunya republicana i el seu caràcter arbitrari, si bé s’ha continuat insistint en els esforços de les autoritats per limitar-la.

Aquest és el context necessari on situar “Anarquistes i baixos fons”.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s