Crec que el públic occidental ha de llegir llibres com aquest, La edad de la ira, de Pankaj Mishra, encara que l’obra en conjunt tingui, a parer meu, prou mancances. Ajuntar en una mateixa empresa intel·lectual una perspectiva pessimista del desenvolupament del capitalisme i una d’irracionalista com a base del comportament humà és una recepta segura, per una banda, per al sotregament de les consciències, sobretot a nivell periodístic, àmbit que ja sabem que és més sensible a qualsevol recepta que es presenti com a trencadora o poc convencional. I, per altra banda, és una recepta segura per a rebre la crítica intel·lectual d’aquells conreadors de les ciències socials que continuen confiant en els models heretats del segle XIX. És això el que li passa a Pankaj Mishra i el seu La edad de la ira, acabat de publicar en castellà per Galaxia Gutenberg. “Important, erudit i imperfecte”, “estimulant i depriment” però que “no ofereix cap solució” són alguns dels comentaris que ha arrencat el llibre (el primer a New York Times, el segon a The Guardian): en definitiva, un provocador i fins i tot estimulant però que erra en el seu plantejament, és el diagnòstic que sembla més habitual, sobretot si el ressenyador és historiador, a menys, com fan mitjans espanyols com El Mundo i El País, que s’opti per entrevistar l’autor i així estalviar-se de llegir el llibre (Encara que pitjor seria no parlar-ne, és clar).
El llibre: Pankaj Mishra, La edad de la ira, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017
La meva ressenya: “De l’optimisme al ressentiment”, L’Avenç, 440, desembre del 2017
