Què és la història, amb aplicació al Batxillerat (1): fets i interpretacions

Què és la història? Quins punts fonamentals hauria de tenir a hores d’ara una epistemologia bàsica de la història? I quina traducció hauria de tenir a secundària, o, com a mínim a Batxillerat? Provaré de fer-ne un esquema en uns quants posts, començant pel problema dels fets i les interpretacions.

Ho va indicar E.H.Carr en el seu What is History? (1961). Contra la frase contundent però simplista que “els fets són sagrats, les interpretacions lliures”, “els fets només parlen quan l’historiador els interpel·la: és ell qui decideix a quins fets dóna pas i en quin ordre i context”. I és que l’historiador “és necessàriament selectiu. La creença en un nucli ossi de fets històrics existents objectivament i amb independència de la interpretació de l’historiador és una fal·làcia absurda però molt difícil de desarrelar”. I és que “la seva condició de fet històric dependrà d’una qüestió d’interpretació. Aquest element interpretatiu intervé en tots els fets històrics”.

Les dades que ens arriben, afegia, havien sofert un o més processos de selecció, no tant per accident sinó per persones que, de manera conscient o inconscient i des d’una òptica peculiar que van pensar que “les dades que recolzaven tal punt de vista mereixen ser conservades”. I de manera semblant, cal ser crítics amb els documents, que no diuen res més que el que opinava el seu autor o autors. L’exemple de la col·lecció de documents de Gustav Stresemann, el ministre d’assumptes exteriors de la República de Weimar, era ben eloqüent.  En definitiva, dades i documents eren essencials però han de ser sempre elaborats per l’historiador.

Tot plegat hagués restat prou senzill si s’hagués quedat aquí. La crítica postmodernista recent ha portat les coses prou més enllà i amb més raons de les que se solen reconèixer. Com ha escrit P.Joyce P.Joyce, “¿El final de la historia social?”, Historia Social, 50, 2004 [1995])

Si la història social és filla de la modernitat, aleshores  se la veu com a part d’aquest projecte i, per tant, no nomenant innocentment el món, sinó creant-a la seva pròpia imatge política i intel·lectual (…) El que està en qüestió no és la existència de la realitat, sinó -donat que la realitat només pot ser compresa mitjançant les nostres categories culturals- quina de les versions de la realitat hauria de predominar (…)

Aquesta perspectiva hauria de ser avui integrada en qualsevol epistemologia de la història, no només com un “avís” de les dificultats de fer història sinó com un element constitutiu. No es tracta només que no existeixi un conjunt objectiu de fets històrics que “vertebri” la història, ni que calgui ser molt curós amb la crítica dels documents, sinó que el llenguatge que utilitzem o que utilitzen els documents ens situa en una manera concreta d’entendre el món, de seleccionar fets i de relacionar-los entre ells.

Una part creixent de la historiografia ha assumit aquesta perspectiva des d’una perspectiva “light”, com vaig indicar en la ressenya que vaig fer a L’Avenç del recent llibre de Jaume Aurell sobre les tendències historiogràfiques recents.

Per Aurell ens trobaríem en un moment creatiu de la historiografia, superats tant “l’esquematisme del materialisme històric i de l’estructuralisme clàssic” (p.109) com els “efectes del postmodernisme més radical” (p.203) que havia qüestionat la possibilitat del coneixement històric i havia sembrat la confusió sobre la situació de la història al si de les ciències socials. Al contrari, Aurell s’identifica amb l’aceptació “moderada i possibilista” del postmodernisme, majoritària, que podem trobar en autores com Gabrielle M. Spiegel, que defensa que cal acceptar el caràcter “mediador” del llenguatge en el nostre accés al passat (p.215) alhora que retenir que qualsevol text “s’articula en un context real”, element sense el qual “el passat es dissoldria en simple literatura, quelcom refusat per la mateixa evidència” (p.215). Per altra banda i en aquest context, les diferents “tendències historiogràfiques” ja esmentades -les noves històries- apareixen com un catàleg complex a disposició dels historiadors, els diferents elements del qual no entren, en general, en contradicció entre ells (…) [Gabrielle M. Spiegel mateixa, però ha indicat que] el passat no és sinó una “existència material, ara silenciada”, que existeix únicament com un “signe” que atrau cap a ell “cadenes d’interpretacions conflictives que aletegen sobre la seva presència absent i competeixen per la possessió de les relíquies, pretenent inscriure traces de significat sobre els cossos dels morts” -una manera ben poètica d’indicar que el passat és inassolible, o gairebé.

El que ens diu tot això no és només que un fet històric sempre tingui lectures diverses des de bon principi, sinó que escrutar la realitat dècades o segles després és d’una gran complexitat, i, més, que les formes de relacionar i interpretar els fets també són històrics. Això, es pot dir, ja ho sabem: per això estudiem “tendències historiogràfiques”; però el problema és que les que considerem més científiques també són dependents de moments històrics concrets. La “història social”, doncs, no és la culminació del saber històric sinó una altra manera d’entendre la història, amb totes les seves fortaleses i totes les seves febleses.

Aquesta qüestió, de fet, bona part de la historiografia ja ho ha assumit, i per això, llibres com el d’Aurell, citat abans, les diferents “tendències historiogràfiques” recents -les noves històries- apareixen com un catàleg complex a disposició dels historiadors, els diferents elements del qual no entren, en general, en contradicció entre ells.

I quines conclusions podem treure de tot plegat per al Batxillerat? Crec que tres. Les dues primeres més clàssiques, i una altra no tant. Entre les més clàssiques, i que ja coneixem: que els fets del passat tenen causes diverses i que cal contrastar documents que donen versions diferents del passat -això ve de Carr. Però la qüestió és: hem de treure alguna conclusió del postmodernisme per a les nostres classes d’història de Batxillerat?

Crec que sí: hauria de quedar clar en la nostra pràctica una determinada concepció del coneixement històric:

  1. Que el coneixement històric es basa, al capdavall, en les mateixes bases que les altres ciències: hipòtesis i comprovacions en funció de la documentació coneguda (això, és clar, és poc post-modernista, però és el punt de partida fonamental).
  2. Que el coneixement històric, com tot el coneixement al capdavall, és provisional.
  3. Que no hi ha una sola versió de la història, com tampoc hi ha una sola versió del que és important (que si la política, que si l’economia…). Potser a Batxillerat ens podríem quedar en que les diferents facetes de la vida humana són importants i que els humans ens movem per raons diverses que tant poden ser econòmiques, com ideològiques, com irracionals.
Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s