De la reforma de la Constitució per “encaixar” Catalunya a la plurinacionalitat

El 8 d’abril de 2014 es va produir al Congrés espanyol la votació sobre la possibilitat de transferir a la Generalitat la potestat per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Abans de la votació va córrer el rumor que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, aprofitaria l’ocasió per fer una “oferta” a Catalunya -així ho van publicar dos diaris de signe prou antagònic, l’Ara i El Mundo. L’aleshores recent sentència del TC semblava donar credibilitat a la notícia, ja que una interpretació optimista de la sentència podia posar l’èmfasi en el marge que obria per a un referèndum acordat.

Arribat el moment de la votació, però, la negativa a autoritzar la consulta va ser absolutament rotunda (299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció), tan rotunda com la negativa del govern de Rajoy a fer l’oferta anunciada per la premsa.

Aquesta negativa va ser tan aclaparadora que va córrer el desassossec entre els que amb més èmfasi havien defensat una negociació d’aquest tipus. Ho va expressar molt clarament Jordi Barbeta a La Vanguardia (“El diálogo no encuentra vía, 9/4/2014), així com la imatge que s’havia transmès internacionalment:

Toda la expectación que había suscitado el debate sobre la cuestión catalana en el Congreso se centraba en comprobar qué posibilidades existían de abrir vías de diálogo que ofrezcan una salida acordada y satisfactoria al proceso soberanista catalán, pero quienes abrigaran esperanzas se vieron nuevamente frustrados. El diálogo estuvo en boca de todos pero no encuentra la vía que lleve a alguna parte. Hasta Josep Antoni Duran Lleida, abanderado del diálogo, siempre dispuesto a buscarlo hasta debajo de las piedras, tuvo que reprocharle al presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, que adoptara una actitud cerrada a cal y canto.

Ahora bien, si lo que pretendía la delegación del Parlament de Catalunya, integrada por Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) y Joan Herrera (ICV) era poner en evidencia ante los observadores internacionales que la cuestión catalana enfrenta como dijo Artur Mas a un David dialogante y democrático contra un Goliat intransigente, quizá consiguieron su objetivo, porque los tres oradores catalanes y el propio Duran Lleida y Joan Coscubiela y Alfred Bosch parecían corderos degollados. Se desgañitaron casi suplicando un pacto y el resultado fue una mayoría aplastante en contra de la propuesta catalana. Avalada por dos tercios del Parlament de Catalunya, en la Cámara Baja de las Cortes españolas hubo 299 votos en contra por 47 a favor y una abstención.

El desassossec produït va haver de ser rescatat per una pluja de rumors sobre una possible reforma de la constitució, que es va perllongar en el temps, malgrat les periòdiques dutxes d’aigua freda del PP. El mateix abril de 2014 a les pàgines del diari La Vanguardia és un bon exemple del que dic. Per posar només uns exemples, el 14 d’abril s’afirmava que Rubalcaba (aleshores líder del PSOE) activaria la seva proposta de reforma de la Constitució; el 22, eren Rubalcaba i Navarro (PSC) els que airejaven el tema i afirmaven que això seria possible després de les eleccions del 2015 i el diari destacava que “la reforma de la Constitución ya ocupa un notable espacio de la agenda política”; el 30 s’afirmava a tota portada que el PSOE havia demanat als grans empresaris que recolzessin la reforma -tot, malgrat que el PP ja havia dit el 12 que de reforma, res de res.

No cal insistir on han acabat aquests suposats projectes de reforma constitucional en positiu -perquè també n’hi ha en negatiu, o sigui en una tendència més recentralitzadora, però d’aquests a La Vanguardia no li agrada de parlar-ne (tampoc a El Periódico).

Seria molt alliçonador observar cada quan han aparegut i en quines circumstàncies les notícies de reformes de la constitució en els darrers anys. La hipòtesi amb què encararia aquest estudi és simple: l’airejament de la reforma de la Constitució a l’Espanya actual no va més enllà de projectes molt vagues que, en la política mediàtica, serveixen per a poca cosa més que per no parlar gaire de la pròpia recentralització produïda pel PP o de la negativa rotunda del bloc PP-PSOE (i ara també C’s) a un referèndum.

És sota aquesta mateixa interpretació que semblaria que cal veure la recent apel·lació a la plurinacionalitat de l’estat. El rebombori es produeix després d’una nova i rotunda votació (22/6/17) al Congrés que ha refusat per 250 vots a 92 de realitzar un referèndum acordat a Catalunya. Hom podria dir que quelcom s’ha guanyat, en doblar-se el nombre de diputats a favor d’un referèndum. Però també és cert que el bloc PP-PSOE-C’s sembla a hores d’ara i per un bon període de temps, imbatible. En aquesta circumstància, l’apel·lació a la plurinacionalitat del PSOE sembla només un tímid intent de distanciar-se del PP, però sense atribuir a aquesta plurinacionalitat cap transcendència institucional -una rebaixa, al capdavall, de la reforma constitucional de fa tres anys, en un context, a més, on comença a haver-hi veus internacionals de relleu a favor d’un referèndum acordat, com les de l’Irish Times i, sobretot, del New York Times (d’aquest cal llegir-ne la traducció correcta, no la de La Vanguardia).

És significatiu que La Vanguardia reaccioni ara igual que fa tres anys: preveient un canvi en la política espanyola. Així ho explica un article d’Enric Juliana (25/6):

“En el centro del debate”. Doncs això.

Anuncis
Publicat dins de Bloc | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’imperatiu de la memòria

De la intersecció entre l’experiència de reporter de guerra de l’autor i la seva formació inicial d’historiador a la Princeton University en va néixer el 2011 Against Remembrance, on qüestionava que la memòria col·lectiva, lluny de ser un factor positiu que ajudava a acabar amb les injustícies, estimulava sovint un cicle “interminable de venjances”. El llibre que ressenyo avui, In Praise of Forgetting: Historical Memory and Its Ironies (2016), que ha estat traduït a Debate amb el títol Elogio del olvido, reprèn els temes d’Againts Remembrance (i en repeteix alguns dels seus arguments) per obligar-nos a qüestionar veritats arrelades, el que l’autor anomena “consens memorialista” i que consisteix en el convenciment que cal recordar, ja sigui per imperatiu moral, per a vacuna pel futur, o com a comprensió de la nostra identitat. Al contrari, es pregunta l’autor, “¿Y si a largo plazo, el olvido fuera inevitable, mientras que incluso en un plazo relativamente breve el recuerdo de un caso de mal radical, hasta la Shoá misma y sin excluirla, no lograra ni siquiera proteger a la sociedad de sus futuras recurrencias?” (p.76). Pitjor encara, i si recordar fos directament negatiu, des del moment que “la memoria histórica colectiva tal como la comunidades, los pueblos y las naciones la entienden y despliegan (…) ha conducido con demasiada frecuencia a la guerra más que a la paz, al rencor y al resentimiento (…) más que a la reconciliación y a la determinación de vengarse en lugar de comprometerse con la ardua labor del perdón” (p.56-57)?

El llibre: David Rieff, Elogio del olvido. Las paradojas de la memoria histórica, Barcelona, Debate, 2017

La ressenya: “L’imperatiu de la memòria”, L’Avenç, 435, juny de 2017, p.62-63 [compra-la per 1€]

 

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Joan Fuster, revisitat

“Dir-nos valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”’. Ho escrivia Joan Fuster a Nosaltres, els valencians, llibret publicat el 1962 i objecte des d’aleshores de múltiples reimpressions. “Et le reste est littérature”, afegia. D’aquí que el destí necessari havia de ser inscriure el País Valencià en el conjunt dels Països Catalans -un nom que en un altre text de 1962, publicat a Serra d’Or, Fuster considerava ben afermat i adequat ja que respectaria els “particularismes” (“hi ha particularismes perquè hi ha particularitats”), alhora que evidenciaria que hi ha una “radical ‘unitat de poble’”.

Des d’aleshores, podríem dir que ni els noms de “Països Catalans” i “País Valencià” amb prou han sobreviscut, bandejats ambdós de qualsevol reconeixement oficial i gairebé espurgats del llenguatge polític. El suport oficial al blaverisme, la denigració i persecució (bombes incloses) dels sectors més catalanistes, i la consolidació de l’autonomisme i de l’hegemonia primer socialista i després popular van consolidar símbols i nomenclatura en un sentit molt distint al fusterià, i el mateix autor va ser relegat a l’oblit, si més no a l’oblit oficial.

La nova hegemonia política valenciana, recolzada en l’aliança entre el socialisme oficial, el valencianisme de Compromís i Podemos, ha inaugurat un nou clima polític que ha fet possible un cert reconeixement de l’autor de Sueca.

Bon moment per revisar dos llibres importants sobre Joan Fuster, l’un del 2012 de Ferran Archilés; l’altre, acabat de sortir, l’editat per Antoni Rico.

Els llibres:

  • Ferran Archilés, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Catarroja – Barcelona, 2012
  • Antoni Rico, editor, El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, Lleida, El Jonc, 2017

La meva ressenya: “La visió històrica de Joan Fuster”, L’Avenç, 434, maig 2017, p.54-56

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

What “Barcelona Model”?

I have reviewed in Barcelona Metròpolis the book by Alessandro Scarnato about politics and urbanism in Barcelona in 1979-2011 and the meaning of the “Barcelona Model”. Continua llegint

Publicat dins de Barcelona Metròpolis | Etiquetat com a | Deixa un comentari