La història de la Corona catalanoaragonesa segons David Abulafia

David Abulafia, nascut el 1949 a Twickenham, al comtat anglès de Middlesex, és un gran expert en història del Mediterrani i, especialment, en història de les penínsules italiana i ibèrica, i és, de fet, descendent d’una família de jueus sefardites. És professor d’Història del Mediterrani a la Cambridge University i Papathomas Professorial Fellow al Gonville & Caius College (un dels colleges antics de la mateixa Cambridge University). Ha investigat sobre Sicília i el sud italià a l’època medieval i renaixentista, les Illes Balears, l’emperador Frederic II Hohenstaufen, les relacions entre comerç i conquesta, l’Espanya dels reis catòlics, i sobre la projecció atlàntica dels regnes mediterranis. La seva obra El gran mar (publicada en anglès el 2011, traduïda al castellà el 2013 i ressenyada a l’Avenç al desembre d’aquell any) és una densa i brillant interpretació de la dinàmica del Mediterrani des dels temps antics a l’actualitat en la qual l’autor presta una notable atenció a l’expansió catalanoaragonesa medieval.

Un aspecte molt rellevant és la manera com permet apreciar plenament el caràcter internacional de la presència catalanoaragonesa en el Mediterrani. No és que aquest no es pugui apreciar en altres narracions, òbviament, però el fet de narrar extensivament la història de dos territoris com Nàpols i Sícilia -les dues Sicílies- tant en els períodes de dominació aragonesa com en els períodes que foren independents o que es trobaren sota altres hegemonies, permet una anàlisi amb detall dels diferents contendents, les raons i interessos de tots ells i, doncs, el caràcter sovint efímer d’aquestes sobiranies i com s’articulaven, i canviaven, les aliances al Mediterrani Occidental. No és possible d’entendre, en definitiva, l’actuació d’un dels actors en joc sense comprendre els altres.

El llibre d’Abulafia també permet observar com un especialista molt aliè als discursos polítics espanyols actuals observa el passat de la corona d’Aragó, ja que en els darrers temps la història de la Corona d’Aragó ha entrat de ple en el debat polític i la majoria de mitjans de comunicació espanyols han elaborat un discurs de correcció política que demonitza altres formes de referir-se a aquest passat com a pròpies del nacionalisme (o l’independentisme) català i tergiversadores de la “veritable” història, o sigui, la seva.

El llibre: David Abulafia, La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la lucha por el Mediterráneo, Barcelona, Pasado y Presente, 2017

La meva ressenya: Genís Barnosell, “El mèrit de la perspectiva”, L’Avenç, 437, setembre de 2017, p.56-58

Anuncis
Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Com fer història? Una necessària perspectiva optimista

La meva ressenya d’aquest mes a L’Avenç va d’historiografia i ressenya el llibre de Jaume Aurell, La escritura de la memoria. De los positivismos a los postmodernismos, València, PUV, que acaba de ser reeditat.

La perspectiva d’Aurell sobre les noves tendències historiogràfiques és molt positiva, i es basa en un doble punt de vista. Per una banda, ens trobaríem en un moment creatiu de la historiografia, superats tant “l’esquematisme del materialisme històric i de l’estructuralisme clàssic” (p.109) com els “efectes del postmodernisme més radical” (p.203) que havia qüestionat la possibilitat del coneixement històric i havia sembrat la confusió sobre la situació de la història al si de les ciències socials. Al contrari, Aurell s’identifica amb l’aceptació “moderada i possibilista” del postmodernisme, majoritària, que podem trobar en autores com Gabrielle M. Spiegel, que defensa que cal acceptar el caràcter “mediador” del llenguatge en el nostre accés al passat (p.215) alhora que retenir que qualsevol text “s’articula en un context real”, element sense el qual “el passat es dissoldria en simple literatura, quelcom refusat per la mateixa evidència” (p.215). Per altra banda i en aquest context, les diferents “tendències historiogràfiques” ja esmentades -les noves històries- apareixen com un catàleg complex a disposició dels historiadors, els diferents elements del qual no entren, en general, en contradicció entre ells. Continuar fent història, doncs, no només és possible sinó que es pot realitzar en circumstàncies millors que les dominades pels “grans paradigmes” -una lectura, doncs, dràsticament diferent de les lectures apocalíptiques que han dominat els llibres d’historiografia més divulgats en els darrers anys.

Genís Barnosell, “De la lectura que es fa del passat”, L’Avenç, 436, juliol de 2017 [comprar la ressenya per 1€]

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El segle XIX. Lluites socials, transformacions econòmiques i resistències: antic règim vs societat liberal

Amb el nom de “El segle XIX. Lluites socials, transformacions econòmiques i resistències: antic règim vs societat liberal” té lloc un curset a Olot, organitzat per la Fundació d’Estudis Superior i el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, i en el que tinc el gust de participar.

  • Dates: 6 i 7 de juliol; límit per apuntar-se: 5/7
  • Lloc de realització: Fundació d’Estudis Superiors d’Olot (C/Joan Pere Fontanella, 3, Olot)
  • Total: 15 hores
  • Curs reconegut pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

Hi participo amb la xerrada: Del camp a la fàbrica. La societat industrial i de classes (dijous, 6/7, 9:30-11:00 hores)

Matrícula ordinària 90 €
Socis del Col·lectiu d’Ensenyants de la Garrotxa 75 €
Socis del Pehoc i estudiants 50

Vegeu com apuntar-se.

Programa:

Dijous 6 de juliol

  • 09.30h. Del camp a la fàbrica. La societat industrial i de classes. Genís Barnosell.
  • 11.00h. Pausa
  • 11.30h. Les bases socials i professionals dels moviments polítics de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX. Joaquim Puigvert
  • 13.00h. Pausa
  • 16.00h. La lluita per la terra i la conflictivitat rural, a Catalunya i comarques gironines, durant el segle XIX. Enric Saguer
  • 17.30h. Projecció comentada de la pel·lícula La terra de la gran promesa d’Andrej Wajda (1975) (Activitat oberta a la població local)
  • 20.00h. Fi de la sessió

Divendres 7 de juliol

  • 09.30h. El paper de l’Església. Les arrels de l’anticlericalisme català. Jordi Bohigas.
  • 11.00h. Pausa
  • 11.30h. Lluita social i resistències. El naixement de la consciència social. Revoltes i apoliticisme. Manel Risques
  • 13.00h. Pausa
  • 16.00h. Utopia i pensaments socials. Agustí Alcoberro
  • 17.30h. Comentari de les obres Els orígens del moviment obrer a Olot. Del 1840 al 43 i Joan Deu i Ros, una biografia política sobre l’alcalde republicà d’Olot de Joan Barnadas. (Activitat oberta a la població local)
  • 20.00h. Fi de la sessió

Dissabte 8 de juliol

10:00h – 13:30h. Recorregut urbà sobre els escenaris de la lluita social a l’Olot del segle XIX. Visita guiada per Joan Barnadas. (Activitat oberta a la població local i opcional pels alumnes del curs)

Publicat dins de Conferències | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

De la reforma de la Constitució per “encaixar” Catalunya a la plurinacionalitat

El 8 d’abril de 2014 es va produir al Congrés espanyol la votació sobre la possibilitat de transferir a la Generalitat la potestat per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Abans de la votació va córrer el rumor que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, aprofitaria l’ocasió per fer una “oferta” a Catalunya -així ho van publicar dos diaris de signe prou antagònic, l’Ara i El Mundo. L’aleshores recent sentència del TC semblava donar credibilitat a la notícia, ja que una interpretació optimista de la sentència podia posar l’èmfasi en el marge que obria per a un referèndum acordat.

Arribat el moment de la votació, però, la negativa a autoritzar la consulta va ser absolutament rotunda (299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció), tan rotunda com la negativa del govern de Rajoy a fer l’oferta anunciada per la premsa.

Aquesta negativa va ser tan aclaparadora que va córrer el desassossec entre els que amb més èmfasi havien defensat una negociació d’aquest tipus. Ho va expressar molt clarament Jordi Barbeta a La Vanguardia (“El diálogo no encuentra vía, 9/4/2014), així com la imatge que s’havia transmès internacionalment:

Toda la expectación que había suscitado el debate sobre la cuestión catalana en el Congreso se centraba en comprobar qué posibilidades existían de abrir vías de diálogo que ofrezcan una salida acordada y satisfactoria al proceso soberanista catalán, pero quienes abrigaran esperanzas se vieron nuevamente frustrados. El diálogo estuvo en boca de todos pero no encuentra la vía que lleve a alguna parte. Hasta Josep Antoni Duran Lleida, abanderado del diálogo, siempre dispuesto a buscarlo hasta debajo de las piedras, tuvo que reprocharle al presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, que adoptara una actitud cerrada a cal y canto.

Ahora bien, si lo que pretendía la delegación del Parlament de Catalunya, integrada por Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) y Joan Herrera (ICV) era poner en evidencia ante los observadores internacionales que la cuestión catalana enfrenta como dijo Artur Mas a un David dialogante y democrático contra un Goliat intransigente, quizá consiguieron su objetivo, porque los tres oradores catalanes y el propio Duran Lleida y Joan Coscubiela y Alfred Bosch parecían corderos degollados. Se desgañitaron casi suplicando un pacto y el resultado fue una mayoría aplastante en contra de la propuesta catalana. Avalada por dos tercios del Parlament de Catalunya, en la Cámara Baja de las Cortes españolas hubo 299 votos en contra por 47 a favor y una abstención.

El desassossec produït va haver de ser rescatat per una pluja de rumors sobre una possible reforma de la constitució, que es va perllongar en el temps, malgrat les periòdiques dutxes d’aigua freda del PP. El mateix abril de 2014 a les pàgines del diari La Vanguardia és un bon exemple del que dic. Per posar només uns exemples, el 14 d’abril s’afirmava que Rubalcaba (aleshores líder del PSOE) activaria la seva proposta de reforma de la Constitució; el 22, eren Rubalcaba i Navarro (PSC) els que airejaven el tema i afirmaven que això seria possible després de les eleccions del 2015 i el diari destacava que “la reforma de la Constitución ya ocupa un notable espacio de la agenda política”; el 30 s’afirmava a tota portada que el PSOE havia demanat als grans empresaris que recolzessin la reforma -tot, malgrat que el PP ja havia dit el 12 que de reforma, res de res.

No cal insistir on han acabat aquests suposats projectes de reforma constitucional en positiu -perquè també n’hi ha en negatiu, o sigui en una tendència més recentralitzadora, però d’aquests a La Vanguardia no li agrada de parlar-ne (tampoc a El Periódico).

Seria molt alliçonador observar cada quan han aparegut i en quines circumstàncies les notícies de reformes de la constitució en els darrers anys. La hipòtesi amb què encararia aquest estudi és simple: l’airejament de la reforma de la Constitució a l’Espanya actual no va més enllà de projectes molt vagues que, en la política mediàtica, serveixen per a poca cosa més que per no parlar gaire de la pròpia recentralització produïda pel PP o de la negativa rotunda del bloc PP-PSOE (i ara també C’s) a un referèndum.

És sota aquesta mateixa interpretació que semblaria que cal veure la recent apel·lació a la plurinacionalitat de l’estat. El rebombori es produeix després d’una nova i rotunda votació (22/6/17) al Congrés que ha refusat per 250 vots a 92 de realitzar un referèndum acordat a Catalunya. Hom podria dir que quelcom s’ha guanyat, en doblar-se el nombre de diputats a favor d’un referèndum. Però també és cert que el bloc PP-PSOE-C’s sembla a hores d’ara i per un bon període de temps, imbatible. En aquesta circumstància, l’apel·lació a la plurinacionalitat del PSOE sembla només un tímid intent de distanciar-se del PP, però sense atribuir a aquesta plurinacionalitat cap transcendència institucional -una rebaixa, al capdavall, de la reforma constitucional de fa tres anys, en un context, a més, on comença a haver-hi veus internacionals de relleu a favor d’un referèndum acordat, com les de l’Irish Times i, sobretot, del New York Times (d’aquest cal llegir-ne la traducció correcta, no la de La Vanguardia).

És significatiu que La Vanguardia reaccioni ara igual que fa tres anys: preveient un canvi en la política espanyola. Així ho explica un article d’Enric Juliana (25/6):

“En el centro del debate”. Doncs això.

Publicat dins de Bloc | Etiquetat com a | Deixa un comentari